La vida després del ‘BREXIT’
Un exercici de política-ficció sobre què passarà si el Regne Unit deixa la UE. Tota semblança amb la realitat és pura coincidència
Downing Street, 28 de febrer del 2019. És un dia fred i plujós d’un dels hiverns més durs que es recorden a la Gran Bretanya des de fa molt de temps. També políticament. Damunt la taula del despatx del primer ministre, Boris Johnson, s’acumulen les males notícies, fins al punt que es mira al mirall i li fa l’efecte que la seva cabellera blanca s’està enfosquint. Un informe de la patronal confirma la pèrdua de 45.000 llocs de treball en el sector manufacturer només en l’últim trimestre.
Fonts anònimes de Scotland Yard afirmen a la portada de The
Guardian que l’atemptat terrorista del dia de Nadal a Liverpool s’hauria pogut evitar si el país hagués estat dins de la Unió Europea i hagués pogut coordinar informació amb la Interpol.
La lliura esterlina continua en una caiguda sense aturador. Està a la par de l’euro i val un 5% menys que el dòlar. La immigració neta al país ha tornat a augmentar i ja arriba a les 375.000 persones a l’any, malgrat totes les restriccions. I això no és més que el principi...
Com hem arribat fins aquí?, es pregunta Johnson, que a l’estiu del 2016 va succeir David Cameron com a líder conservador i primer ministre després de la derrota del govern en el referèndum.
Els dos anys de negociacions amb Brussel·les per implementar l’article 50 del tractat de Lisboa i escenificar la sortida de la UE han estat un autèntic malson. I el Regne Unit encara no ha de pogut ni començar a negociar acords de comerç bilaterals amb la Xina, el Japó, Corea del Sud, Austràlia, el Canadà... És possible que vinguin temps millors, però de moment el
Brexit sembla un error, un gravíssim error. Qui ho hauria dit!
Són dos quarts de cinc de la tarda i ja és gairebé de nit. Boris acaba de penjar el telèfon al president nord-americà Donald Trump (un veritable cretí, per cert), que s’ha permès recomanar-li que faci el mateix que ell, deportar tots els il·legals i aixecar un mur al llarg de la costa del país. I, per si fos poc, li ha insinuat que la Gran Bretanya no podrà conservar durant gaire temps el seu escó al Consell de Seguretat de l’ONU i el consegüent dret de veto. La seva influència global, una vegada fora de la UE, és molt menor, i l’Índia i el Brasil trepitgen fort. El republicà li ha donat el seu suport, però sap que només són paraules. La relació es
pecial amb els Estats Units ja no és el que era. I tot i que Washington encara és el principal importador i soci comercial, es resisteix a subscriure amb Londres un acord bilateral en termes semblants als que té amb la UE. “Un mercat de 500 milions de consumidors no és el mateix que un de 65 milions”, li ha dit. I el pitjor és que té raó.
Al maig hi ha eleccions, i el laborista Jeremy Corbyn lidera les enquestes (seguit molt de prop per l’ultraconservador Nigel Farage, de l’UKIP), enmig del descontentament popular per culpa de la sagnia de llocs de treball, la marxa de multinacionals del sector farmacèutic i de l’automòbil a Irlanda i als països de l’Europa de l’Est, la disminució de les inversions estrangeres, la caiguda de la lliura, l’augment de la delinqüència, l’atemptat islamista de Liverpool (els autors van entrar al país amb tota llibertat, malgrat els controls fronterers implementats des de la sortida de la UE), l’assassinat al centre de Londres d’un dissident rus per ordres de Putin al més pur estil Litvinenko, l’augment del dèficit i la caiguda de les exportacions, l’increment dels impostos per finançar els subsidis als gran-
gers britànics que abans pagaven Brussel·les i la Política Agrícola Comuna (PAC)...
Abans d’anar a l’estrena d’una nova producció de Norma al Covent Garden, l’esperen un altre parell de converses incòmodes. Una amb Alain Juppé, el president francès, per protestar en termes categòrics pel tancament del campament de refugiats de Calais, i els ulls grossos del Govern gal sobre els immigrants que es colen en els ferris i l’Eurostar per creuar el canal de la Mànega. I una altra amb la incombustible Angela Merkel, per polir el tractat bilateral que ha de definir les relacions entre el Regne Unit i la UE, i a veure si aconsegueix obrir les portes a la possibilitat d’un segon referèndum, aquesta vegada per entrar-hi en comptes de sortir-ne.
Després de la consulta del 2016, Berlín i Brussel·les han estat inflexibles, i al final Johnson no ha tingut més remei que acceptar el principi de lliure circulació de treballadors. Si no, el milió de britànics que viuen a Espanya (i que porten els seus parents als hospitals de la Costa Blanca per a operacions de maluc a costa de la Seguretat Social espanyola) ho haurien tingut fotut.
És per això que la immigració neta continua augmentant. Per això, i perquè l’NHS (sanitat pública) s’ensorraria sense infermeres i metges estrangers, i els empresaris volen mà d’obra qualificada i barata, és a dir, romanesa, búlgara i polonesa, que els surt molt més a compte que els britànics. La premsa de dretes està revoltada, encara més que a la campanya del referèndum. Si com tem les eleccions de la primavera són un desastre, té els dies comptats al capdavant del partit. Ja es dóna per fet que Michael Gove, el que va ser ministre de Justícia de Cameron, serà el nou líder tory.
Però abans de deixar-ho estar, Boris Johnson ha d’establir les bases legals de la relació amb la UE, i incorporar el Regne Unit a l’Àrea Econòmica Europea (EEA), juntament amb Noruega, Islàndia i Lichtenstein, la fórmula menys dolorosa per minimitzar l’impacte devastador del Brexit. El problema és que Londres haurà de pagar a Brussel·les un 83% del que aportava abans de la ruptura, i que significava una contribució neta d’uns 13.000 milions d’euros a l’any. I a més, acceptar la major part de regulacions i normatives imposades per Brussel·les, però sense poder discutir-les o inten- tar suavitzar-les. Un desastre.
La vida com a primer ministre, amb el Regne Unit fora de la UE, és molt més dura del que pensava Boris abans de decidir fer campanya per la sortida. “Sembla una conspiració universal”, pensa mentre fulleja les idees que li ha preparat el cap de comunicacions per a la roda de premsa de demà, i intentar vendre que el descens de l’1,9 del PIB l’últim any i l’entrada tècnica en recessió només és un “ajust temporal” de l’economia. També dirà que està negociant amb el primer ministre irlandès, Gerry Adams, la reobertura de la frontera entre la República i l’Ulster, tancada per impedir el flux incontrolat d’immigrants; que és exagerat el càlcul de l’Oficina Nacional d’Estadístiques segons el qual cada britànic ha perdut quatre mil euros d’ingressos anuals de mitjana des del cop de porta a Brussel·les; que constitueix un avenç fonamental el fet que els pescadors puguin pescar sense límits a les aigües territorials britàniques, tot i que pràcticament ja no quedi bacallà.
El que no dirà, perquè no se li tirin els periodistes i el públic a sobre, és que mitja dotzena de bancs estrangers van deixar la City i van establir els centres d’operacions a Frankfurt. I menys encara que ha accedit a un nou referèndum d’independència a Escòcia. Dilluns arriba en visita oficial el president del Govern espanyol, Pablo Iglesias, un paio més espavilat del que pensava. Li proposarà que les consultes escocesa i catalana siguin el mateix dia. I acceptarà suprimir els visats per a estudiants espanyols. Si no, Madrid amenaça de prohibir a partir d’ara als britànics la compra de segones residències i gravar fiscalment les pensions fins a fer-los la vida impossible. Quin suplici, el Brexit!
ECONOMIA El càlcul més pessimista és que el PIB britànic podria caure sis punts per la sortida de la UE
IMMIGRACIÓ La UE exigiria el lliure moviment dels treballadors a canvi d’un pacte comercial
INFLUÈNCIA GLOBAL Londres perdria influència, i perillaria el seu seient al Consell de Seguretat de l’ONU