La construcció del centre
Relat de com es va forjar en quatre setmanes el pacte de legislatura entre PSOE i Ciutadans
Sota la mirada dels set ponents de la Carta Magna, els retrats de la qual pengen de la sala Constitucional del Congrés, Pedro Sánchez i Albert Rivera saluden d’un en un els membres dels equips negociadors de PSOE i C’s. Lentament i d’una manera una mica teatral, com els entrenadors que saben que són observats, remarquen la seva gratitud. La posada en escena del pacte de governabilitat està cuidada al detall: la seva simbologia vol remarcar el “fet històric” d’un acord de dos joves polítics que aspiren a construir un nou espai de centre, protagonitzar una “segona transició”.
Rajoy s’esborra. El 20-D col·loca Sánchez i Rivera lluny de les seves expectatives i amb l’amenaça que unes noves eleccions els condemnin a la irrellevància o, directament, a la mort política. Els 90 diputats de Sánchez, tot i que mantenen el segon lloc, desperten les hostilitats dels barons territorials, amb Susana Díaz a l’ombra sevillana, que sembren dubtes sobre la seva continuïtat com a candidat. Rivera, men- trestant, busca la manera de convertir en una eina útil els seus quaranta diputats i mitigar el desencant que s’ha apoderat dels seus quadres i simpatitzants. La renúncia de Mariano Rajoy a sotmetre’s al debat d’investidura els dóna una inesperada oportunitat de prendre la iniciativa política.
Reunió Sánchez-Rivera. La sintonia entre socialistes i centristes es comença a visualitzar amb el pacte a què van arribar Rivera i Sánchez el 8 de gener a un hotel de Madrid i que converteix Patxi López en president del Congrés. L’“immobilisme” de Rajoy i la detenció del 26 de gener a València del dirigent popular Alfonso Rus fan que els dos dirigents s’acostin cada vegada més. Rivera, que es presenta com l’home que pot fer de mediador en la “guerra freda” entre PP i PSOE, és el primer a estripar les cartes i assenyala Rajoy com el principal obstacle per a una coalició reformista. “Si no pots lluitar contra la corrupció a casa teva, com vols liderar una nova etapa a Espanya?”. Al carrer Ferraz en prenen bona nota. Mentrestant, Sánchez arrenca l’aval del comitè federal per explorar suports per a la seva investidura.
La insolència d’Iglesias. Si inicialment Sánchez pretén formar un tripartit d’esquerres amb Podem, PNB, IU i l’abstenció de C’s, la roda de premsa del 22 de gener que va fer Iglesias després d’entrevistar-se amb el Rei, en el mateix instant en què Sánchez estava reunit a la Zarzuela amb el monarca, obre una bretxa de desconfiança entre PSOE i Podem. Iglesias reparteix futures carteres i anuncia l’organigrama d’aquest possible Executiu, en què ocuparà una vicepresidència amb múltiples competències. Els socialistes interpreten les formes i el fons del líder podemita com un intent mal dissimulat de rebentar l’acord. La vella guàrdia socialista es mobilitza. L’expresident Felipe González escull les pàgines d’El País per carregar contra Podem: “Vol liquidar el marc democràtic de convivència i, de passada, el PSOE”, i expressa les seves preferències per un govern de centre i reformista. Entusiasme a C’s! Rivera decideix pressionar Sánchez pel flanc de Podem i el seu suport a la consulta: “La majoria de votants del PSOE no volen trencar Espanya”.
Taules de treball. Els titubejos de Rajoy porten Sánchez a fer un pas endavant i fan que pugui tenir una segona trobada amb el Rei, que està disposat a anar al debat d’investidura. “Parlarem amb tothom, amb esquerra i dreta. Ho dic seriosament”, proclama. L’aritmètica parlamentària l’obliga a fer una coalició multicolor, a dialogar amb Ciutadans i Podem malgrat els seus mutus vetos creuats. El 4 de febrer, Sánchez es torna a reunir amb Rivera. Decideixen obrir una mesa de negociació amb cinc eixos: ocupació, regeneració democràtica, reforma institucional, economia i Europa. El líder de C’s, però, està preocupat per la posició del PSOE respecte al sobiranisme. “No defensarem en
cap cas una consulta independentista”, el tranquil·litza Sánchez, que no fa cas de la crida d’Iglesias a vetar els liberals (“Pactar amb C’s és com pactar amb el PP en diferit”). Rivera respon a aquest gest esborrant de les seves exigències el contracte únic i moderant el seu pla de rebaixa fiscal. L’endemà es reuneixen els dos equips negociadors. Rivera aposta pels seus homes de confiança (Juan Carlos Girauta, José Manuel Villegas, Luis Garicano, Miguel Gutiérrez...) i Sánchez es decanta per experts forjadors de pactes d’Estat, com José Enrique Serrano, “lampista” dels governs de González i Zapatero, Rodolfo Ares, peça clau el 2009 del pacte amb el PP a Euskadi, i Antonio Hernando.
El “desembussador”. “Quan vam veure el seu equip ens vam adonar que el PSOE parlava seriosament”, recorden aC’s. A contrarellotge –el debat d’investidura està fixat per al 2 de març– creen meses de negociació sectorials i un “òrgan” polític encarregat de “desembussar” aquelles qüestions més controvertides de l’acord. Als negociadors centristes els impressiona Serrano (“Té l’Estat al cap”), als socialistes la capacitat de seducció de Garicano. Sánchez i Rivera es mantenen al marge de les taules, una manera de preservar la seva relació si arriben les dificultats, però sí que intervenen per telèfon en el moments més crítics.
Rajoy torna a escena. La doble renúncia a la investidura de Rajoy és vista com un error per sectors del PP. Han cedit el protagonisme i només apareixen en els mitjans per la corrupció valenciana. En una mena de rectificació, Rajoy torna a escena i l’11 de febrer es reuneix amb Rivera. Guarden les formes, però la seva sintonia és escassa. Rajoy lliura a Rivera un document amb les seves propostes de pacte i l’adverteix dels propòsits de Sánchez: “T’utilitza com a cortina de fum per pactar amb Podem”. Rivera es limita a insistir que Espanya “necessita” que PSOE i PP sumin forces. Si l’entrevista és freda, la trobada de Mariano Rajoy i Pedro Sánchez el 12 de febrer aixeca un mur de gel entre els dos dirigents. Amb mitja hora n’hi ha prou per retratar un desacord molt personal –de rerefons l’“indecent” que li va etzibar Sánchez en campanya– i que es recordarà pel rebuig de Rajoy de la mà estesa del socialista. paral·lel del PSOE amb Podem inquieta Rivera. Si hi ha un pacte Sánchez-Iglesias, Rivera es quedarà despenjat en l’últim moment. Llança un ultimàtum per saber si el socialista el prefereix com a parella de ball: “En dues setmanes o arribem a un acord per a un govern reformista o ens aixequem de la taula de negociació”. Dies després els xerpes de PSOE i C’s anuncien els seus primers acords en matèria anticorrupció i de regeneració democràtica... Els principals obstacles, que es mantindran gairebé fins al final del procés, són de matèria laboral –C’s s’obre a modificar l’actual llei però no a derogar-la com demana Sánchez– i fiscal. “Estic convençut que arribarem a un acord”, avança el socialista Hernando. PSOE i C’s s’esforcen a fer un text reformista que deixi sense arguments a PP i Podem per dir no.
Recta final. A les 3 de la matinada del dissabte 20 de febrer l’equip negociador de Ciutadans busca en un Congrés a les fosques i encara desconegut per a ells la sortida secundària que està oberta. Acaba d’acabar una llarga reunió amb el PSOE que deixa les dues parts amb sensació de vertigen: hi ha tantes possibilitats d’arribar a un acord en poques hores com de fracassar en l’intent: la reforma laboral, les diputacions i els impostos continuen sent l’obstacle més gran. La data límit és dimecres, dia en què el comitè federal del PSOE ha de ratificar el possible acord. El líder de C’s tensa de nou la corda d’una banda i cedeix per un altre. Accepten renunciar al seu model de dos tipus d’IVA, 18% i 7%, però no a apujar els impostos. Els socialistes, per la seva banda, assumeixen modificar les diputacions i incloure un complement salarial a les rendes més baixes. “Perquè puguem votar a favor, l’acord ha de semblar més taronja que vermell”, insisteixen. Per primera vegada Ciutadans parla d’un vot favorable i no de l’abstenció.
L’escenificació. Iglesias es mostra inquiet i aparca el seu discurs bel·ligerant envers el PSOE. Intueix que el pacte Sánchez-Rivera és qüestió d’hores. A través d’Alberto Garzón aconsegueix que el “front d’esquerres” torni a respirar. El dilluns 22 de febrer es reuneixen per primera vegada PSOE, Podem i IU. Hi falta, no obstant això, una peça clau. José Enrique Serrano és a pocs metres tancant amb Garicano i Villegas el pacte. I en una altra sala, a resguard de la premsa, Sánchez i Rivera preparen la posada en escena de l’endemà. Els dos dirigents acorden, així mateix, que tingui vida més enllà de la investidura i es reparteixen futures tasques: Sánchez provarà de seduir Podem, PNB i IU perquè s’hi sumin o s’abstinguin, Rivera s’encarregarà dels populars. El pacte, insisteixen, ha de ser la base de la “nova etapa política” a Espanya. Aquella nit, encara de negociació per tancar els últims detalls, els dirigents de Ciutadans i PSOE reben una trucada que els avisa que s’han de preparar per anunciar el seu pacte. Dimarts, el primer a comparèixer és Rivera. A les 11 h fixa cinc condicions “irrenunciables” per al pacte –eliminació de les diputacions, els aforaments...– i demana “un últim esforç” al PSOE. Una mica de tensió dramàtica ideada per l’equip de comunicació taronja. Poc després Sánchez fa oficial l’acord: “Si aquestes són les condicions, diem que sí”. El projecte de construcció del Gran Centre es posa a caminar.