La inèrcia de la passivitat
El silenci sobre Catalunya em sembla reprovable: revela falta de responsabilitat i de sentit d’Estat
Ja coneixem el text de l’acord entre el PSOE i Ciutadans, i podem suposar que serà l’eix del discurs d’investidura de Pedro Sánchez. S’han formulat moltes crítiques, i m’agradaria plantejar la meva, tan subjectiva com qualsevol altra. No pretenc mesurar les renúncies que uns i altres han fet, en relació amb els seus respectius programes electorals. És el preu indispensable que cal pagar encara que frustri molts electors. Aplaudint la generositat dels signants i comprenent l’enuig d’alguns dels seus seguidors, crec que és més important valorar la idoneïtat de la proposta en relació amb els problemes que ara té el nostre país. Molts d’ells s’aborden en el text, on trobem solucions interessants. Tot i això, crida molt l’atenció l’absència de referències a Catalunya. Aquest silenci em sembla reprovable, per la falta de responsabilitat i de sentit d’Estat que revela.
Tenim una crisi constitucional en marxa. A finals de setembre, el 47,8% dels votants catalans van donar suport amb el seu sufragi a la secessió unilateral proposada per Junts pel Sí i la CUP. La majoria absoluta dels diputats del Parlament van avalar el 9 de novembre passat l’inici de la separació del Regne d’Espanya. En els pròxims dies s’iniciarà el tràmit de les lleis que concreten aquesta voluntat de desconnexió. I si es llegeix el text de l’acord no sembla que res d’això es prengui en consideració. Com si no fos imprescindible que un govern d’Espanya assumís la tasca de bastir ponts allà on les bases del consens s’estan esquerdant. Recordem les crítiques dirigides a la passivitat del Govern de Mariano Rajoy. No se li pot retreure que hagi defensat la legalitat: és la seva obligació, i la de qualsevol president del govern. Però sí la seva falta d’iniciativa política, que es percep també en el document firmat per Pedro Sánchez i Albert Rivera.
Per defensar aquest pacte, s’ha dit que és un acord de mínims, que es pot desenvolupar. I podríem afegir, almenys pel que fa a mi, que cap líder polític no està obligat a acomodar-se a les opinions dels particulars. Ara bé, una cosa és proposar una jerarquia entre problemes importants, i una altra és ignorar que, entre els problemes importants que té Espanya, n’hi ha un que és urgent: la secessió unilateral per la qual treballa, amb mandat parlamentari, el Govern de la Generalitat.
Altres assenyalen la pàgina 65 del document, on es parla d’“oposar-se a tot intent de convocar un referèndum amb l’objectiu d’impulsar l’autodeterminació de qualsevol territori d’Espanya”. El que jo hi veig és un circumloqui que tracta d’esquivar la menció Catalunya. I com que porto malament els eufemismes que de vegades fa servir l’independentisme català, no vull deixar passar l’ocasió per criticar el que veig en el text firmat per Sánchez i Rivera. De vegades els eufemismes són imprescindibles per no crear tensions, però a hores d’ara els líders polítics serien més creïbles si no s’hi escudessin al darrere.
M’agradaria acabar recordant que, per al moment en què qui governi Espanya decideixi passar de la passivitat a la iniciativa, té a la seva disposició un instrument en el referèndum no vinculant, amb el qual es pot preguntar als ciutadans de Catalunya sobre la independència. Ja sé que el Tribunal Constitucional, en la seva sentència 103/2008, ens va dir que hi ha coses que no es poden preguntar. Hi estic en desacord, perquè es va inventar uns límits que no hi ha en el text de la Constitució. I per cert, en algun moment els representants del poble sobirà haurien de recordar als magistrats que és als legisladors a qui es deu deferència en la presumpció de constitucionalitat de les seves decisions normatives.
Preguntar en un referèndum consultiu, legal i acordat és una opció jurídicament viable. No és la més desitjable, per les divisions que provocaria inevitablement. Però la inèrcia, la falta de voluntat de connectar amb els que desitgen desconnectar-se, comencen a pesar massa. Tant de bo s’hagués fet cas a un article que Francesc de Carreras publicava en aquest diari el 31 de juliol del 2013. Es titulava “L’hora de l’audàcia”, i, en el text, el constitucionalista recordava que Artur Mas havia demanat a Rajoy que dialogués perquè els catalans poguessin ser consultats per saber si desitjaven “separar-se d’Espanya i constituir un Estat independent”. Afegia: “Si jo fos Rajoy no dubtaria ni un instant i acceptaria el repte: posaria immediatament en marxa els mecanismes necessaris per dur a terme la consulta. Potser és l’última ocasió que se li ofereix per resoldre netament un greu problema del que ara per ara sembla que no s’assabenta”. D’això fa més de dos anys i Rajoy no va reaccionar. Tant de bo ho faci amb encert qui el succeeixi.