Aritmètica i política
LES eleccions generals del 20 de desembre van ser les dotzenes des de la transició i les primeres sota el regnat de Felip VI. El resultat va obrir un temps nou, sense majories absolutes, amb un mapa polític més plural i un bipartidisme minvant: el PP, tot i mantenir-se com a primera força, va rebre un seriós correctiu, però un PSOE en retrocés no el va capitalitzar. En el rerefons, el llarg cicle de crisi econòmica, que ha debilitat l’Estat de benestar, i la corrupció sistèmica, en el sentit que ha contaminat sobretot els dos grans partits del sistema de govern dels últims 33 anys. En paral·lel, l’anomenada nova política entrava en escena, a esquerra i dreta, amb dues forces emergents: Podem i Ciutadans, per aquest ordre. Els electors van optar no només per un canvi de cicle, sinó per dibuixar un escenari més complex que exigeix una altra manera de fer política, tant des del Govern central com des de l’oposició.
En aquest context, és comprensible que els partits –vells i nous– s’hagin pres un temps per calibrar els reptes d’aquest nou escenari polític. El president del Govern en funcions, Mariano Rajoy, va declinar la proposta del Rei de sotmetre’s al vot d’investidura, en una decisió inèdita en la història de la nova democràcia espanyola. Fa gairebé un mes, el 2 de febrer passat, el socialista Pedro Sánchez –líder de la segona força parlamentària– va acceptar l’encàrrec. Demà passat pujarà a la tribuna del Congrés per exposar el seu programa de govern i sotmetre’s al vot d’investidura: necessita la majoria absoluta en la primera votació (176 diputats) i la majoria simple en la segona.
El rellotge d’aquest nou temps es posa en marxa: si passats els dos mesos des de la primera votació cap candidat no aconsegueix la investidura, el Rei convocarà noves eleccions, previsiblement l’últim diumenge de juny. Pedro Sánchez, en tot cas, anirà dimarts al Congrés dels Diputats amb un notable èxit a la cartera: l’anomenat Acord per a un govern reformista i de progrés segellat amb Albert Rivera en representació de Ciutadans. Els números no surten (els dos grups sumen només 130 escons), però més enllà de l’aritmètica parlamentària la història retindrà que és la primera vegada des de la transició que dos partits d’àmbit espanyol firmen un pacte de govern. La cultura de coalició, que van assajar en els anys difícils del País Basc el PNB i el PSE, o que a Catalunya es va concretar en una aliança estable de centredreta (CiU) i de les esquerres (tripartits), comença a arrelar a escala espanyola.
En tot cas, i amb independència del resultat d’aquest doble vot d’investidura, Espanya s’afegeix a una tradició de pactes de govern que impera a Europa, començant per Alemanya. L’acord del PSOE i Ciutadans pot ser qualificat d’un pacte sota mínims des del punt de vista aritmètic, però pot convertir-se també en la primera pedra de la segona transició que ara s’inicia. Caldrà sumar més suports, ja sigui durant la setmana que comença demà o en els dos mesos posteriors fins a la dissolució de les Cambres, però aquesta necessitat de consens no la resoldrà una nova campanya electoral. Perquè sempre hi haurà un partit, com és ara el cas del PP, que mantindrà la minoria de bloqueig –un terç dels diputats (117)– per frenar les grans reformes constitucionals. És l’hora de la política, de sumar nous consensos, i de no fiar-ho tot a l’aritmètica parlamentaria. François Mitterrand deia que en política dos i dos sovint fan cinc o tres; gairebé mai quatre.