Els ‘postissos’, millor invisibles
M’entristeix molt la fractura de la família Sánchez Vicario, assumpte privat del qual ni tan sols tinc una opinió en privat. Ser un divorciat té alguns avantatges: poques vegades goses jutjar (hi ha voluntaris de sobres).
Confesso que en conèixer la notícia de la mort del patriarca i llegir que l’Arantxa havia viatjat a Barcelona per veure’l en vida vaig tenir una satisfacció. Al contrari d’ahir, quan vaig llegir que la seva visita al tanatori havia acabat com el rosari de l’aurora.
Per atzars del destí, relaciono els Sánchez Vicario amb bons records personals. Jocs Olímpics de Seül 1988: la nena Arantxa entrenant amb Manolo Orantes, un gran, o la final èpica a cinc sets del doble Emilio i Sergio Casal, plata. Un Open de Hong Kong a començaments dels noranta: l’Emilio, geni i de vegades amb mala bava en la pista, fulminant amb la mirada un espectador a qui li va sonar el mòbil, una raresa que ja triomfava a l’aleshores colònia (un, sempre tan preclar, va pensar que mai no aniria per la vida amb un aparell que et té sempre loca-
Cal que els ‘postissos’ vagin a les cerimònies que tenen a veure amb la vida anterior de les seves parelles?
litzat). La meva exdona, María José, acompanyant de compres Javier i la seva parella. La plata de l’Arantxa a Atlanta’96, quan va entrar a la sala de premsa amb frases fetes i em va sortir el Jepet Grill: de debò estàs satisfeta d’haver perdut l’última oportunitat i la més clara de guanyar un or olímpic? O les seves victòries a Roland Garros, veient que el públic s’empassava la saliva (Arantxa jugava al tennis amb esperit de futbolista i una grapa inoblidable).
D’aquells bons moments a una fractura que segueixo de reüll i sense triar bàndols, al contrari: intuint els arguments de tots i cadascun dels personatges de l’obra. Un divorci ens sol fer més comprensius...
Només hi ha una cosa d’aquest final agredolç –l’Arantxa anant a acomiadar-se del seu pare divendres i sortintne barallada– que em convida a compartir un dubte urbi et orbi: cal que els
postissos –en aquest cas, el segon marit de la campiona– estiguin presents en els moments íntims de famílies que o bé no els estimen o bé ni tan sols els coneixen?
He viscut el paper de postís. Postissos són els nòvios, les parelles, els amants que mai no podran exercir, socialment parlant, el paper dels primers esposos. Els postissos som gent feta per a la intimitat: pintem el que pintem. Es tractava del funeral –un escenari típic del xoc de civilitzacions– de l’exmarit d’una nòvia. Hi pintava res, jo? No. Absolutament res i em vaig limitar a fer de xofer. Va passar també al tanatori de les Corts...
Els postissos són pitjors de vegades que un cunyat i ves que un cunyat serveix de poc. Si la vanitat fos matèria legislativa, prohibiria l’assistència dels postissos –i les postisses– a totes les cerimònies de la vida anterior de les seves parelles, excepte en seients de l’última fila. Sense mal rotllo, així de rotund.