Història d’un canalla
Amb aquesta frase, que li manllevo, la periodista i novel·lista Julia Navarro ha titulat el seu darrer llibre, número u de les llistes de vendes. Es tracta, en efecte, de la història d’un tal Thomas Spencer, un canalla de cap a peus, explicada per ell mateix de bon començament, mirant cap enrere. Spencer rememora els seus anys infantils, des dels primers moments en què té memòria de les seves malifetes fins al final de la seva vida i traça un recorregut detallat, més de vuit-centes planes de dolenteries de les que mai de la vida s’ha penedit ni tan sols en veure propera l’hora de la mort.
El protagonista, amb el qual l’autora assegura que no es prendria un cafè, malgrat haver-lo concebut, parit i criat en la ficció, és un paio que distingeix perfectament entre el bé i el mal i que quan decideix acoblar el seu tarannà a aquesta última opció també té en compte la primera. Per aquest motiu, en molts moments es transcriu en lletra cursiva aquesta altra possibilitat que al canalla se li ha passat també pel cap, però que ha rebutjat, perquè no li interessa, ja que des de petit troba un plaer morbós a exercir el mal.
Navarro, que situa la seva novel·la entre Nova York i Londres, allunyantla així de la realitat espanyola amb tota intenció, encamina els passos del personatge cap a la publicitat, un terreny força apte, pel que sembla, per exercir amb profit tota mena d’ensarronades, enganyifes i fraus. Un terreny en què algunes agències de publicitat, emparant-se amb el fet que al cap i a la fi empren recursos semblants als que fan servir els advocats criminalistes en defensa dels seus clients, encara que aquests siguin uns assassins, intenten d’imposar-nos, mitjançant una campanya publicitària, qualsevol producte que els ofereixi beneficis suculents. Tant se val que es tracti d’una marca nova de conserves càrnies fraudulentes o del candidat d’un vell partit polític corrupte fins a la femta.
És en la publicitat, indissoluble dels mitjans de comunicació, on la novel·la de Julia Navarro posa l’èmfasi. No debades l’autora, que va ser periodista política durant tres dècades, coneix perfectament els mecanismes, algunes vegades greixats en olis massa viscosos i d’altres xerricants per no estar prou greixats, que uneixen la política amb els mitjans de comunicació. D’aquí la denúncia del llibre i el compromís de l’escriptora a posar el dit a la nafra d’una determinada situació, que, encara que s’esdevingui a Londres, podem traslladar a Espanya. Aquesta és la part de la novel·la que més m’atrau i per això la porto a col·lació en aquest article.
M’interessa observar fins a quin punt en la nostra societat, en l’espanyola i per descomptat, en la catalana, es van anar teixint aliances poderoses entre els mitjans de comunicació i els partits que ens han governat i fins a quin punt aquells van ser responsables d’amagar o manifestar, a la seva conveniència, llegiu segons el finançament obtingut, la corrupció de determinats partits i de polítics determinats. També molts de nosaltres, ciutadans cor- rents, vam ser en certa manera igualment responsables amb el nostre silenci còmplice. Alguns, per covardia, com succeeix en el llibre, uns altres per comoditat, perquè resultava menys compromès mirar cap a un altre costat i dissimular no fóra que perdéssim el favor dels qui tallaven el bacarà o, com vulgarment es diu, per assimilació amb l’àmbit domèstic, el bacallà, molt més proper al plat de cada dia del comú dels mortals. D’aquest empatx de convivència entre poders fàctics, va sorgir el moviment dels indignats que més endavant capitalitzarà el conglomerat de Podem. No deixa de ser grotesc que molts dels que van contribuir amb els seus capteniments roïns a la consolidació del nou partit, avui s’esquincin les vestidures sense comprendre que, d’aquelles pólvores, aquests llots.
Coincideix el llibre de Navarro amb l’estrena d’una pel·lícula sobre els horrors del narcotràfic i la brutal violència dels sicaris dirigida pel català Ramon Térmens el títol de la qual, El mal que fan els homes, està pres d’una cita de Shakespeare. “El mal que fan els homes els sobreviu, el bé queda enterrat amb els seus ossos”, escriu a Juli
Cèsar, encara que jo modestament discrepo de la frase shakespeariana perquè si és cert que moltes de les dolenteries sobreviuen als dolents, a molts dels bons, que també n’hi ha, els sobreviuen les seves bones obres, l’altruisme i l’ajut a la construcció d’un món millor i més just.
Amb punts de partida diferents i assoliments igualment diferents, la novel·la de Navarro i la pel·lícula de Térmens ens ofereixen una reflexió moral sobre els malvats, però la conclusió a la qual arriben és distinta. El cineasta planteja que darrere de qualsevol monstre hi ha sempre una persona. Per contra, la novel·lista sembla sostenir que darrere d’un monstre no hi ha res capaç de redimir-lo, res que no sigui ressentiment i rancúnia. La lectura del llibre fa palesa una pregunta que em sembla fonamental: què cal fer amb els canalles, amb els dolents, els malvats que desitgen seguir sent allò que són?
La lectura del llibre fa palesa una pregunta: què cal fer amb els canalles, els malvats que desitgen seguir sent el que són?