Tecnologia ètica

El Mobile World Congress –Mobile per als amics– s’ha acomiadat fins al 2017 amb un reguitzell de xifres fabuloses que encara han engrandit més la fama, no només del congrés, sinó la de les noves tecnologies, com a motor de riquesa i possibilitadores dels futurs de somni imaginats i per imaginar.

Però això és només una cara de la moneda. Perquè l’enriquiment només és per a alguns, i perquè els somnis del que la tecnologia farà, i ja pot fer, per nosaltres, només són engrescadors per a aquells que la podran pagar i, en tot cas, per a aquells que no perdran la feina.

Sé que sona molt malament el que acabo de dir quan encara ressona en el nostre cervell una imatge que ha vingut per quedar- se i que està curosament construïda, que de la riquesa que proporciona el sector en gaudim tots, i, per això, no parem de sentir quants milions ha deixat a la ciutat i quantes persones han estat contractades, per poder celebrar amb èxit aquesta trobada mundial.

Tot això no ho nego. Aquest sector és imparable, no només des del punt de vista econòmic, també del social; però això no em fa perdre de vista tot allò –i més coses encara que hem de tenir presents– que s’ha explicat al Social Mobile Congress i d’altres actes alternatius.

Aquestes trobades s’han celebrat paral·lelament al Mobile i ens han deixat clares –malgrat que la rellevància mediàtica no ha estat la mateixa– les xifres negres de la indústria que tant admirem a través dels seus genis i dels seus productes; i de l’avide- sa –si no ens ho podem comprar– per tenir la darrera novetat que han tret al mercat.

Són xifres esgarrifoses que ens parlen de guerres, de metalls, de sang, de condicions infrahumanes de treball i de desastres mediambientals que no sabem, que les indústries no expliquen i que, moltes vegades, fins i tot, sabent de la seva existència, les dissociem de les nostres compres.

Ser un objecte de desig té això: fer-te oblidar, fins i tot, els principis més bàsics que defenses i expliques, que guien la teva conducta. Tota una paradoxa molt representativa dels temps que vivim. D’aquesta dualitat de la porta del davant i la del darrere que ens fa viure vides de dues cares i que, sobretot, fa que cada vegada uns siguin més rics i els altres més pobres. No per separat, sinó conjuntament, perquè la riquesa d’uns és a costa de la pobresa dels altres.