Bornis o cecs
Si passen per Nàpols, no deixin de visitar el Museo di Capodimonte. Allà hi ha un quadre de Pieter Brueghel el Vell, datat el 1568 i que és conegut com La paràbola dels cecs. L’escena del pintor flamenc és un oli en el qual sis cecs caminen en processó, en una diagonal descendent, dirigint-se tots cap a un riu o canal on ja ha caigut el cec que, valgui la paradoxa, feia de pigall. Després d’ell, el segon cec trontolla, mentre el tercer apareix també entrebancant-se i espantat. Els altres tres, que van camí del mateix final, encara estan relativament fora de perill. El quart, la figura potser més expressiva del quadre, intueix, amb la boca oberta i els ulls buits, que passa una cosa dolenta. El cinquè només aixeca el nas, com si ensumés el perill, ensumant-se també alguna cosa. I el sisè i últim cec, a la fi, és l’únic encara ignorant i d’aspecte entre beneit i feliç, un que camina confiat. Al mig del quadre, l’agulla del campanar d’una petita església gòtica apareix com a llengüeta d’una balança que equilibra el conjunt.
El quadre és, sens dubte, extraordinari; una gran il·lustració d’una coneguda citació bíblica, de Mateu 15,14: “Deixeu-los estar; són cecs guies de cecs; i si un cec guia un altre cec, tots dos cauen al clot”. I d’alguna forma enllaça amb les diferents formulacions del conte dels sis savis cecs i l’elefant, que sent molt diferent passa per llocs comuns. D’aquesta història hi ha versions budistes, sufís, hindús i, esclar, recreacions occidentals. Cada savi, per explicar el nucli del relat, toca una part de l’elefant. I així cada savi es fa una idea equivocada i oposada del conjunt. Un toca l’ullal i li sembla la reixa d’una arada. Un altre, la cua i li sembla una corda. Un altre toca una pota i li sembla una columna. El de més enllà palpa el cos i creu que els savis es troben davant d’una paret. Un altre més toca la trompa i li sembla una serp. El de més cap aquí explora una orella i li sembla un sedàs o una cistella… Hi ha moltes variacions, però la lliçó és òbvia, sis savis cecs no són capaços de comprendre la realitat i cauran aviat en una disputa en la qual cada cec voldrà tenir raó i explicarà la seva experiència breu i parcial de l’elefant sense entendre ni imaginar la bèstia. Segons versions, la controvèrsia va a més i els cecs es piquen amb acarnissament en un combat patètic a les fosques.
Cecs guiant cecs, cecs que no tenen guia ni referent. Els falta, segons vol la nostra tradició, un borni que amb la seva mitja mirada vegi el camí. “En terra de cecs, el borni és el rei”, com vol el tòpic. Així que potser avui, aquest diumenge de final de febrer, no sigui ociós preguntarnos si són Pedro Sánchez i Albert Rivera els únics bornis entre la ceguesa general de la nostra així anomenada classe política. És cert que quan escric això corro el risc d’endur-me un desengany i que o Pablo Iglesias o Mariano Rajoy hagin deci- dit abstenir-se o fins i tot afegir-se al pacte inicial entre PSOE i Ciutadans. Però ho dubto. De fet, continuo creient que el més probable és que el regne vagi a unes noves eleccions generals el diumenge 26 de juny. Però ja ho veurem, perquè el que és cert és que Sánchez, clarament ambiciós i determinat, està disposat a intentar-ho. I ja que Rajoy estava cec i mut, ell ha optat per caminar i allargar la mà en primer lloc a Rivera. Pot ser que tots dos ensopeguin i caiguin al canal i fins i tot pot passar que Sánchez s’ofegui i perdi en la seva aventura (Rivera em sembla que manté una mà agafant-se a les herbes, per si de cas), però, encara que sigui difícil fer qualsevol pronòstic de futurs resultats electorals, em sembla que els espanyols premiaran els que han intentat posar-se d’acord i buscar punts en comú.
Amb tot, aquests dies d’anades i vingudes i aquestes disputes entre cecs m’han deixat mal gust de boca. Una mica com contemplar el quadre de Brueghel durant massa temps. Perquè, cecs que ballen amb cecs, em sembla mentida que no sàpiguen els nostres partits (per més “de part” que siguin) i els seus líders que el país i el seu moment necessiten alguna cosa més que un caminar matusser i fins i tot enfrontat. Sóc dels que encara creuen que una reforma constitucional pactada i profunda hauria de ser possible. I que no seria tan extraordinàriament difícil fer-la si el que desitgem és, precisament, posar les bases d’una altra llarga i fructífera convivència com la que hem gaudit. Però, esclar, necessitaríem no estar cecs. O decidir-nos a parlar, a cooperar, a raonar idees, programes i mesures per a un millor govern.
En una barca, sis cecs remen guiats per un timoner borni. De sobte, a un dels cecs se li escapa el rem i la fusta li farà saltar al borni l’únic ull que li quedava. El borni, entre queixes, exclama: “Doncs ara sí que hem arribat on anàvem”. I els sis cecs baixen de la barca i s’ofeguen… Els deixo la interpretació lliure d’aquesta última història.
Són Pedro Sánchez i Albert Rivera els únics bornis entre la ceguesa general de la nostra així anomenada classe política?