Perillosa zona de confort
La va publicar al seu compte de Facebook, i és una bona síntesi del Mobile World Congress. A la foto, Mark Zuckerberg va amb la seva samarreta de sempre per un passadís de seients, vora un públic que duu posades unes ulleres de realitat virtual. Ell és l’únic que veu el que hi ha a la sala d’actes. Els altres s’estan asseguts rere les seves ulleres, immersos en mons paral·lels, sense saber que el fundador de la xarxa social passa pel seu costat. En treure-se-les, s’emporten una sorpresa, quan el descobreixen damunt l’escenari. Pel·lícules com Matrix o Els substi
tuts (en què els humans dirigeixen els seus clons mitjançant un control remot perquè visquin al seu lloc, mentre ells es queden còmodament a la butaca de casa), vaticinen que el futur no tan sols estarà robotitzat, sinó que també es reduirà al nostre petit espai individual fet a mida. Consumim les notícies a la carta –només aquelles que ens agraden o ens donen morbo–, com fem amb les sèries i els videojocs; confonem realitat i ficció, si és que encara hi ha diferència. Gràcies a internet, un pot arribar a tot arreu. No obstant això, tendeix a limitar-se als seus
Gràcies a internet, un pot arribar a tot arreu; no obstant això, tendeix a limitar-se als seus interessos
interessos; és a dir, a si mateix. El primer que un cerca a l’Street View és el seu propi carrer. I al seu perfil, es preocuparà de sortir bé a les selfies.
Acostumats al fet que la novetat flueixi com l’aigua de l’aixeta, parlam d’Ailan, el nen sirià ofegat en una platja turca, fins al moment en què n’Ailan es reprodueix. Que hi hagi molts Ailans no accentua la tragèdia, ens habitua a ella, igual que ens habituem a les morts a la carretera o la violència masclista. Deduïm que refugiats i víctimes també s’habituen a la seva condició. Si ens hi involucràssim, hauríem d’admetre la nostra part de responsabilitat i esforçar-nos a canviar les coses, ens frustraríem si no ho aconseguíssim. Millor fer zàping. Exigim nous impactes, però sempre a l’altra banda de la pantalla, a l’altra banda de la frontera. I així anam tancant-nos en la nostra acotada zona de confort.
Donald Trump sap que la millor manera de vendre el somni americà és comprant-lo. Le Pen vol convèncer els francesos que el seu país ha de gestionar-se com un negoci familiar. Que tot quedi entre nosaltres. I això és el que fan les xarxes: dominen les relacions, la informació, l’evasió, el temps. Una altra foto simbòlica del Mobile és la dels usuaris que ajupien el cap, reverents davant del seu telèfon.
A través de les ulleres màgiques, Barcelona ha estat la capital d’un dels esdeveniments més importants del món, precisament perquè el canvia, i no només de manera virtual. Allò que gairebé ningú ha vist és tot el que passava al costat. Per a què, si tanmateix més enllà de la xarxa estan desconnectats. Qui vulgui prendre la píndola vermella de Matrix, obrirà els ulls i, damunt l’escenari, s’endurà una sorpresa. Però serà l’únic i estarà sol.