La independència, increïble?
S’ha considerat “decebedor” que en el programa subscrit pel PSOE i Ciutadans no hi hagi una aproximació específica a la qüestió catalana. El sempre perspicaç Antón Costas argumentava a La Vanguardia del passat dia 24 que aquesta clamorosa omissió al document acordat pels dos partits respon a la falta de “credibilitat” que els altres atribueixen al que els “independentistes estan fent”. En altres paraules, que la independència de Catalunya no es considera una hipòtesi versemblant i que, en conseqüència, la seva temptativa –el procés sobiranista– no requeriria un abordatge polític i constitucional urgent.
Molts coincidim a considerar que aquest càlcul podria resultar molt errat perquè la decisió de l’independentisme català d’enfortirse fins a assolir una clara majoria social és inequívoca. Desconèixer-ho des del futur govern central seria tant com practicar la política de l’estruç i versionar el quietisme del Govern del PP que tan mals resultats ha ofert. Un altre error complementari consisteix a considerar que l’anomenat problema català es planteja només en termes de secessió, la qual cosa és incerta. També es formula en d’altres: de nova col·locació emocional, de revisió de l’encaix de Catalunya en l’Estat constitucional i, fins i tot, de reformulació del complet model territorial.
Tot i això, i encara que sembli paradoxal, el programa subscrit per Sánchez i Rivera disposa d’uns de sobreentesos només explicables en vista del que passa a Catalunya. La subcomissió que es preveu a la comissió Constitucional del Congrés, que ha de crear una ponència que redacti un projecte de reforma constitucional, ha d’abordar el títol VIII “i preceptes connexos” així com el desenvolupament del “concepte d’Estat Federal”. A més, els dos partits han subscrit un “Pacte complementari” en el qual plasmen “el permanent i inequívoc compromís compartit amb la unitat i la integritat d’Espanya i la defensa de l’ordre constitucional”. I subratllen encara més aquesta idea quan comprometen la seva oposició “a tot intent de convocar un referèndum amb l’objectiu d’impulsar l’autodeterminació de qualsevol territori d’Espanya”.
En totes aquestes prevencions el PSOE i Ciutadans encapsulen la qüestió catalana. Sense la seva erupció, les anteriors resultarien mencions excèntriques o innecessàries, de manera que estan justificades per delimitar amb meridiana claredat els límits de la reforma constitucional prevista per al 2017 en la qual es contindria una resposta al desafiament independen- tista i, des d’un altre punt de vista, a la demanda d’una tercera via que exclouria en tot cas una consulta binària i vinculant. De manera el·líptica i per la via de negació de segons quines fórmules, el PSOE i Ciutadans sí que tenen present el procés sobiranista, encara que, efectivament, no li atribueixin prou viabilitat per esmen- tar-ho de forma expressa i raonablement satisfactòria. Per dir-ho d’una altra manera: els dos partits expressen la seva negativa a la secessió però no resulten proactius a l’hora d’oferirli una alternativa que queda diferida –i delimitada– a una modificació de la Carta Magna.
Es presenten altres explicacions complementàries que explicarien l’absència voluminosa de Catalunya en el programa de Sánchez i Rivera. Com que és un acord obert a altres forces polítiques s’eludeixen concrecions dissuasives tret de la delimitació de la línia vermella del referèndum que també ho és per al PP, encara que no per a Podem i altres grups d’esquerra. En tot cas, és indubtable que l’omissió propositiva ha causat decepció i algunes estranyeses.
La presumpta inversemblança de la independència catalana no és només un error de càlcul madrileny. És també la conseqüència de la sobreactuació del secessionisme català, que ha incorregut reiteradament en la política-ficció i que ha demostrat –el descavalcament d’Artur Mas ho acreditaria– una gran fragilitat, a més d’una aritmètica insuficient que han tunejat amb molt pocs escrúpols polítics i democràtics els líders de l’independentisme. D’altra banda, la idealització populista de la independència com un desideràtum sembla voluntarista i impostada en les instàncies –socials i econòmiques, a més de les polítiques– que són les que descodifiquen els signes d’alarma que el procés català no ha aconseguit activar amb peremptorietat ni dins ni fora d’Espanya.
Finalment caldria valorar en termes molt crítics el perquè i el per a què, en una lògica secessionista, els 17 diputats d’ERC i DiL s’asseuen al Congrés dels Diputats. La seva deambulació parlamentària causa desconcert i no estimula cap interlocució constructiva i interessant. Hi ha presències que han de tenir un sentit i un objectiu. I la dels independentistes catalans al Parlament espanyol no en té ni un ni un altre.
La inversemblança de la independència es deu també a la política-ficció catalana