La paella pel mànec
Siguem honrats: el dret de vaga és, al nostre país, força. Sobre el paper tots els treballadors i treballadores tenen dret a utilitzar l’aturada de la seva activitat laboral com a eina de pressió per aconseguir una determinada reivindicació. La realitat ens diu que això no és veritat. La vaga, a les empreses privades, és pràcticament inexistent, excepte, paradoxalment, quan la companyia és a punt de tancar. A vegades ha passat que els treballadors, més com a forma de protesta desesperada que convençuts que la vaga aturarà el tancament, es posen de braços plegats minuts abans que l’empresari tanqui les portes. Però l’actual mercat laboral, farcit de contractes temporals i amb bona part dels treballadors de les grans empreses fraccionats en diverses empreses subcontractades, fa que ningú tingui ànims per intentar convocar una vaga o que les conseqüències puguin fer empitjorar encara més les coses.
Als organismes públics no és massa diferent. El funcionari habitualment valora la solidesa del seu lloc de treball enfront de congelacions salarials o retallada de pagues dobles, i no acostumen a triar la vaga per resoldre-ho. D’altra banda, en determinats departaments l’aturada es notaria ben poc o tindria un abast limitat. Només metges i
Els únics que estem segurs sobre què passarà amb una vaga de metro i autobús som els ciutadans: ens tocarà el rebre
mestres tenen assegurada la repercussió amb els centenars de milers de famílies i malalts afectats.
Però, indiscutiblement i com hem comprovat de nou aquesta setmana, la reina de les vagues és la del transport públic. Tant li fa que sigui metro, autobús, tren o avió, aturar el transport atura una ciutat, un país o un planeta. Els controladors aeris ho saben molt bé, com recordaran tots aquells que s’hagin passat hores i dies en un aeroport gràcies a l’ús indiscriminat d’aquesta formidable palanca.
I arribem, de nou, a la vaga de metro a l’àrea metropolitana de Barcelona. De nou coincidint amb un esdeveniment que la magnifica com és el cas de l’MWC. Durant les tres dècades passades he informat molt i molt sovint sobre aquestes vagues. Acostumen a repetir sempre el mateix patró. Provoquen el caos i enormes pèrdues econòmiques i en termes d’energia i temps per part dels ciutadans que paguen els sous dels vaguistes. Assistim sovint a acusacions, amb un to patibulari als mitjans de comunicació, fetes pels portaveus del comitè d’empresa (a mi m’han esbroncat sovint per fer preguntes inconvenients). No resolen mai els problemes perquè sempre sembla que hi ha un nou esdeveniment que mereix una nova convocatòria de vaga.
Enguany hi ha hagut una novetat: a Barcelona hi havia un govern d’esquerres que no s’havien enfrontat mai a la duresa negociadora d’aquest tipus de funcionari. Increïblement he tornat a sentir els mateixos arguments que, en edicions anteriors, havien utilitzat partits i dirigents ben diferents. S’ha negociat fins al final per evitar la vaga, és incompatible continuar parlant si no es desconvoca l’aturada, és una mesura desproporcionada, etcètera. L’alcaldessa Colau ha resolt el misteri amb una frase entenedora: no es té la mateixa informació sobre una vaga des de fora que quan un seu en un dels costats de la taula de negociació. Naturalment. De la mateixa manera que els únics que estem segurs sobre què passarà amb una vaga de metro i autobús som els ciutadans i usuaris: tenim tota la informació que ens cal per saber que ens tocarà el rebre.