Vies d’incivisme
La metamorfosi de molts trams ferroviaris urbans en erms i abocadors arriba als tribunals
L’estació més transitada de Catalunya, la de les queixes, no existeix. Però rep mil viatges diàriament per retards o per avaries. També per la brutícia que envaeix els marges de seguretat de les vies i que ha convertit moltes zones en erms. Adif va duplicar l’any passat el pressupost per a la neteja de talussos i els 350.000 euros previstos inicialment per a Barcelona i la seva àrea metropolitana van ser al final 770.000.
Amb aquests 420.000 euros extres, diu Adif, “es podrien renovar 20 quilòmetres de rails, protegir quatre quilòmetres de vies o canviar 4.000 travesses”. I, tot i els diners per “retirar escombraries no ferroviàries”, trastos i runa encara saluden els trens.
Hi ha un punt negre a l’R1, la línia de la costa. Es tracta d’un tram que va des dels camps d’entrenament de l’Espanyol, creua el barri de la Mina i arriba a l’estació de Sant Adrià de Besòs. Per aquí passen diàriament uns 100.000 viatgers. El que veuen és una vergonya, admeten fonts ferroviàries i municipals. Tanques trencades al costat de la zona esportiva blanci-blava, punt de trobada de centenars de nens. Brutícia a tot arreu i una infinitat de xeringues a les vies que circulen en paral·lel al carrer de les Estrelles de la Mina. I a Sant Adrià, un rètol (“Prohibit llançar escombraries”) al qual ningú no fa cas: més tanques trencades, materials de construcció i restes d’obres. Aquest municipi ha denunciat Adif davant els tribunals. La companyia espera que es pronunciï la justícia. Ja hi ha hagut sentències a favor de l’Ajuntament, però la part condemnada recorre contra totes les resolucions i multes. Per entendre què passa a Sant Adrià convé anar a
Mataró. Laia, l’arquera, una escultura de 34 metres, és el símbol de la capital del Maresme. La Laia podria ser també una saltadora amb perxa. O millor sense perxa, com els peculiars èmuls de Serguei Bubka i de Ielena Issinbàieva que cada dia demostren les seves habilitats a l’estació d’aquesta ciutat.
La tanca que protegeix les vies fa 2,11 metres en el seu punt més baix, dos centímetres menys que Pau Gasol. Un matí qualsevol d’aquesta setmana, dotze homes –aquest cop no hi va haver dones– van saltar per entrar o sortir en només mitja hora. En hores punta en són més. “Una vegada un va patir una trompada terrible i va començar a renegar. ‘Queixa’t a Renfe’, li vaig cridar”, recorda el passatger d’un bus que té parada en una llotja immillorable per a la competició.
Malgrat que no té estadístiques, Rodalies reconeix que els viatgers que es colen són un flagell, sobretot en les línies sense revisors. És el cas de l’R1, que respon amb controls aleatoris, però insuficients. Si no hi ha interventors, malament; i si n’hi ha, encara pitjor: els sindicats denuncien que les agressions s’han disparat.
Els saltadors de Mataró es recolzen en una barra horitzontal, soldada a la meitat de la tanca, que fan servir com a estrep. De tant d’ús, hi ha barres que s’han trencat o que ja estan corbades. A l’estació, al costat dels torns, hi ha habitualment empleats de seguretat, però les andanes no sempre estan vigilades.
Els mals d’Adif són molts i variats. Alguns són endògens, com el deficient manteniment. Fins i tot treballadors de la companyia afiliats a la UGT, que ha convocat noves aturades parcials, denuncien que “la falta d’inversions i de plantilla causa l’envelliment de les infraestructures i el deteriorament del servei públic”.
La companyia té coses que voldria no tenir, com passos a nivell, i no disposa d’altres que sí que voldria, com lavabos públics, que falten en estacions tan importants com la de plaça Catalunya. En altres llocs, sense màquines de venda automàtica a l’exterior o sense màquines validadores, els passatgers es veuen obligats a viatjar sense bitllet o sense bitllet validat quan les estacions abaixen la persiana, hores abans que finalitzi el servei.
El degà del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, Lluís Comerón, resumeix amb una experiència personal el súmmum dels mals endògens: “L’altre dia vaig arribar a Sants amb l’AVE. Només funcionava una escala mecànica. Els viatgers es van amuntegar en un accés estret i van trigar gairebé un quart d’hora a abandonar l’andana”.
I després hi ha els mals exògens, com els incívics que es colen a centenars a Mataró i a tantes altres estacions. O com els que trenquen les tanques, abandonen xeringues
El punt més baix de la tanca fa 2,11 metres, gairebé tant com Pau Gasol La companyia equipara els que es colen amb els que llencen escombraries
o llancen runa al costat de les vies a Sant Adrià de Besòs. “És un problema de civisme”, afirma Adif, que assegura que el 2013 va fer “una neteja integral en aquesta zona i al cap de dos dies tot tornava a estar igual”.
La companyia afirma que aquest any ja s’ha gastat 67.000 euros en la neteja “d’actuacions incíviques” a Badalona, l’Hospitalet i nou localitats més. Les feines no han aconseguit cap aplaudiment unànime, com s’explica en aquestes mateixes pàgines. En altres casos, s’han destapat situacions paradoxals: aquí, brutícia; aquí, no. És el que passa a Sant Adrià i Badalona, com reflecteixen les fotografies que obren i tanquen aquest reportatge.
Els onze municipis on Adif ha actuat aquest any (Badalona, l’Hospitalet, Cornellà, Sant Joan Despí, Sant Feliu de Llobregat, Molins de Rei, Granollers, Barberà del Vallès, Castelldefels, Calella i Pineda de Mar) han comprovat que callant no s’arriba enlloc. Però de vegades parlar massa pot tenir efectes perversos. Fonts municipals de Sant Adrià de Besòs creuen que els ha passat factura la batalla legal iniciada contra l’administrador d’infraestructures ferroviàries per posar fi a la vergonya de les vies. Aquesta paraula, vergonya, la fan servir fonts municipals i ferroviàries. Ningú no s’atreveix, tot i això, a utilitzar l’expressió repre
sàlia, però és xocant i difícil d’entendre que la brutícia de Sant Adrià sigui tan a prop de la neteja de Badalona.