Seguint el camí de les saques blanques
Un passeig per estacions de BARCELONA, BADALONA i MONTCADA per esbrinar per què unes vies fan fàstic i d’altres no
L’Ajuntament de Badalona va emetre dilluns passat una nota de premsa explicant que instava Adif a netejar els marges de la via del tren al seu pas per la ciutat, concretament el tram ubicat davant l’escola Progrés, a mig camí entre el centre de tota la vida i el nou barri residencial i portuari. Pel que sembla aquest punt tan insigne estava fet un fàstic. I quan t’hi arribes dos dies més tard disposat a fer inventari, i viscuda crònica de la immundícia que desllueix la façana marítima de la ciutat, et trobes que tot ja està net com una patena. Ni una miserable llauna de cervesa rovellada. I tanta gent pensant que aquesta empresa no atén la ciutadania, tanta gent convençuda que a aquesta companyia li és igual que els viatgers arribin tard a les destinacions...
“A nosaltres, si ens truquen, hi anem”, respon un portaveu del gestor d’infraestructures ferroviàries, ben segur de si mateix i de les seves paraules. La veritat és que ser portaveu d’Adif a Catalunya és una feina dura. Les reprimendes són constants... “I si no ens truquen doncs...”. A més, allò de Badalona no és una simple casualitat. Els forats per on els més pobres d’entre els pobres es colaven a l’estació fantasma de Bifurcació-Vilanova ja estan tapiats. Allà, fa unes quantes setmanes, als peus del Teatre Nacional de Catalunya, un incendi va desencadenar una descomunal fumarada que durant un matí va posar el metro i Rodalies en un compromís. Ni tan sols les rates saben quant de temps van estar oberts aquells forats. Però ara tot està molt arreglat. Els voltants ja no recorden un femer. I a sobre encara es poden veure a la zona uns quants obrers d’Adif molt diligents retirant rostolls ben gruixut amb serres mecàniques. I més enllà de Badalona, per Montgat, també es deixen veure les brigades de neteja. “Doncs s’hi deuen d’esforçar tant que aquí no arriben mai”. Veïns del carrer Carril de Montcada i Reixac es queixen que viuen al costat d’un “viver de rates”. “El poble té quatre estacions, i un munt de vies –afegeixen–, i totes estan la mar de netes, menys les que passen al costat de casa nostra”. Deixalles molt velles, algunes de podrides, d’altres de rovellades, s’enfonsen en una amollida selva de males herbes.
Un exregidor d’una localitat metropolitana avesat en aquests combats reivindicatius, i que prefereix conservar l’anonimat, explica que si un es queixa, sobretot si es queixa molt, li acaben fent cas, i si es queixa poc, doncs... “Tot és sempre molt conjuntural i puntual. Acabes tenint la impressió que Adif no té cap sistema establert, cap pla estructural de manteniment. A més, i això també s’ha de reconèixer, els ajuntaments tampoc no hi fan gaire. Molts amb prou feines tramiten expedients de disciplina urbanística”. El portaveu d’Adif també dirigeix algunes floretes als consistoris. “Algun es va arribar a queixar que les tanques eren massa altes, molt lletges... perquè els sofàs abandonats no els llancen des dels trens! Els municipis podrien sensibilitzar una mica la gent, implicar-se una mica més en el manteniment de les vies”.
Ricard Font, secretari d’Infraestructures i Mobilitat del Departament de Territori i Sotenibilitat, diu que el problema d’Adif a Catalunya és que no té prou autonomia respecte a la direcció de l’empresa a Madrid. “I també li falta pres-
A Adif li agradaria que els municipis s’impliquessin més en el manteniment dels marges de les vies
supost. I això es pot apreciar en la instal·lació de tanques, en la neteja dels marges de les vies...”.
“De vegades vénen i netegen”, diuen lacònics els veïns de l’entorn del port de Badalona contemplant les grans saques blanques plenes de deixalles. “I n’hi ha d’altres que no –afegeixen–... Però el problema són les tanques. Són molt velles, estan molt rovellades... i en alguns punts són molt baixes”. “I hi ha molta gent que creua les vies. És una ximpleria, una temeritat, però... Fa tot just un parell de setmanes un home va morir atropellat pel tren aquí mateix un diumenge al matí”.