La Diagonal i les seves terrasses
El col·lega Benvenuty ens informa ( 25 de febrer) que la Diagonal tindrà una vintena de terrasses. De les quatre actuals, passarà a tenir-ne una vintena. “Tot apunta –escriu Benvenuty– que les taules i cadires es disposaran en una sola fila, amb la qual cosa només una tercera part de la vorera. L’espai per on podran passar els vianants serà d’uns 40 centímetres pel costat de la carretera i hi haurà un espai més ample a l’altra banda. La mida de cada terrassa dependrà de la dimensió de la façana del negoci. Els hotelers confien que, finalment, el Consistori els permeti ancorar a terra para-sols”.
Recordo els dies en què es van acabar, a corre-cuita, les obres de la Diagonal. Un diumenge, era amb els meus amics, els meus contertulians, a la terrassa del José Luis, quan vam sentir uns cops de timbal que venien de lluny i que, a poquet a poquet, es van anar acostant fins a fer-se insuportables. Era la gent de la Colau, que es manifestava en contra de les obres de la Diagonal. Repartien propaganda en què, amb més o menys sort, es cagaven en les obres. En definitiva, que a la gent de la nostra futura alcaldessa no els feia massa gràcia la Diagonal. Els entenc. Per ells només hi ha una Barcelona, la dels barris (“La cultura de la ciutat és la cultura dels bar- ris i la cultura dels barris és la cultura de la ciutat”, diuen ara a l’Ajuntament), i la Diagonal no era, segons ells, cap barri. Era, de Calvo Sotelo –que és com s’anomenava abans la que avui és la plaça Macià– fins al passeig de Gràcia, una avinguda de gent rica, de comerços rics, amb el cinema Windsor, el Boliche, la botiga Manhattan –on es compraven els Sinatras de la Capitol nouvinguts d’Andorra– , les pastisseries Mora i Sacha, la botiga de joguines Kit-kat, la llibreria Áncora y Delfín –on a “l’Infern” podies trobar l’últim llibre de Simone de Beauvoir– amb les terrasses del Bagatela i del Parellada –més el Sandor, a Calvo Sotelo–, a més del Círculo Ecuestre i una botiga a l’aparador de la qual podies veure un Patek Philippe de debò. Una avinguda que, per acabar-ho d’adobar, s’havia dit l’avinguda del Generalísimo Franco, encara que tots els taxistes, fins i tot els més carpetovetònics, l’anomenaven Diagonal. Per la gent de l’alcaldessa Colau, la Diagonal mai no ha estat un barri, com Pedralbes o Sants, i això fa que en comptes d’acostar-s’hi i intentar entendre la gent que hi viu l’ensordissin amb els seus timbals.
Pel que fa a aquesta vintena de terrasses, ja veurem com acaba la cosa. En qüestió de terrasses, jo penso que el més important és que les cadires siguin còmodes –millor de vímet que metàl·liques–, el servei bo i ràpid i el producte excel·lent. I el preu raonable. Dit d’una altra manera: que si demano un Jameson, se’m mostrin l’ampolla; que si en demano un altre, no me’l serveixin al mateix got en què m’he begut el primer, i que no me’l cobrin a 11 euros, com al passeig de Gràcia, on ni tan sols tenen la delicadesa d’oferir-te unes ametlles o unes olives.
L’ideal, per mi, és la terrassa de La Rotonde, a Montparnasse, a París, on només seure en una de les seves taules petitones al costat d’una guapa senyora amb un gosset, el cambrer se t’acosta, et dóna la mà mentre et diu “Bonsoir, Monsieur Jean”, i en un tres i no res porta un got i t’hi serveix el Jameson, també porta un altre got amb aigua i una petita glaçonera amb gels. Total: 9 euros (més les olives o les amet- lles). Això sí que és una terrassa com Déu mana (amb calefacció, cadira de vímet i cendrer).
La gent de l’alcaldessa Colau diu que “la cultura de la ciutat és la cultura dels barris i la cultura dels barris és la cultura de la ciutat”. Cert. Jo sóc de barri, fa més de 25 anys que visc en un barri, el del passeig de Sant Joan, Sant Joan de Dalt, al final de la Dreta de l’Eixample. Aquest barri, la memòria –sense memòria no hi ha barris ni hi ha res– i la realitat d’aquest barri, la vaig descobrir, en part, llegint els tres volums que l’arquitecte senyor Antoni González Moreno-Navarro –que, ves per on, va ser crític taurí d’aquest diari– li va dedicar al seu barri, que avui també és el meu. Per mi i pels meus conveïns aquests tres volums són un luxe. Com ho és el bar Oller, al passeig Sant Joan cantonada Còrsega, un bar que va obrir el 1929 i on dia sí i dia també em prenc el meu Jameson (2,50 euros), que em serveix en Júnior quan em veu entrar per la porta, sense necessitat de demanar-l’hi, i on cap al vespre faig petar la xerrada amb els amics.
Avui dia, davant la prepotent marca Barcelona, un barri, creguin-me, és un luxe. Però cal guanyar-se’l, i els tres volums de l’arquitecte Moreno-Navarro em confirmen que a Sant Joan de Dalt els veïns se’l van guanyar, que ens l’hem guanyat. El problema de la gent de Colau és que no tenen ningú que es comprés un disc de Sinatra a Manhattan o un Sacher al Sacha, o que segués a la terrassa del Bagatela abans que existís Tuset Street i s’hi prengués una cosa. Per ells la Diagonal mai no serà un barri, i ells sense barri estan o semblen estar perduts. Jo els aconsellaria que deixessin els tambors a casa o al despatx i s’acostessin a la Diagonal. Que prenguessin una copa al José Luis o se n’anessin a dinar al Velódromo i que no es fixessin en els turistes, sinó en els veïns, que n’hi ha, al contrari del que passa al passeig de Gràcia. I comprovaran que la Diagonal, a la seva manera, també és un barri, encara que molts dels que hi viuen potser podrien escandalitzar-se quan sentissin aquesta paraula.
El més important és que les cadires siguin còmodes, el servei bo i ràpid, i el producte excel·lent La Diagonal també és un barri, encara que molts dels que hi viuen s’escandalitzin quan senten aquesta paraula