Fill, talla’t els cabells
ÉVOLE. Torna el millor Évole: el seu Salvados (La Sexta) de diumenge passat va ser un altre exemple de bon periodisme, en aquest cas sobre el negoci de la fabricació de peces de roba a baix cost i consum massiu. L’encert en l’elecció dels testimonis –els més vistosos, els de treballadores en factories tèxtils de Cambodja– i la perícia en el seu acoblament van formar el mosaic sobre el negoci de la roba, un relat rotund. Ho vam entendre: l’industrial fitxa mà d’obra baratíssima, això abarateix el preu de la roba, això anima el comprador... i, entre contenció de costos i vendes massives, els marges de benefici es disparen fins a dur algun d’aquests industrials al club dels homes més rics del planeta (Amancio Ortega). Vam veure que amb el preu de cinc jerseis n’hi ha prou per pagar una mensualitat d’una d’aquestes treballadores, que deixa anar: “doncs en fem milers, d’aquests jerseis, cada mes”... Aquest reportatge va il·luminar la cobdícia dels industrials tèxtils, però també va evidenciar la nostra compulsió consumista –teleespectadors amb bon fons d’armari–: així vaig entendre que som corresponsables d’aquest engranatge en què d’altres hi deixen la salut en algun lloc llunyà. I quan comences a sentir-te culpable, pam!, s’esdevé la paradoxa: Évole pregunta a una de les explotades treballadores cambodjanes què diria a persones de la seva edat que van de botigues a Occident: “que comprin més, i així nosaltres tindrem més llocs de treball”. Emergeix la complexitat, reflexionem... Això és el que fa el bon periodisme: ajudar-te a ser més conscient! Aquesta nit Salvados promet emocions fortes amb una investigació sobre l’ús de l’amiant en la sempre desprevinguda Espanya: qui no ha tingut a prop una teulada ondulada de la popular uralita? Évole ens explicarà que equival a haver estat a prop de Txernòbil, gairebé. Aquest país és un no parar.
DUES SÈRIES. Totes dues s’emeten els dilluns, són espanyoles i són esplèndides: El Ministerio del Tiempo (La 1) i Nit i dia (TV3). La primera juga astutament amb personatges i esdeveniments històrics per ordir trames d’acció sobre el tapís del passat, amb un afinat ús de l’humor que emana de saber per endavant com van esdevenir-se certs fets. I la segona escenifica situacions fosques i caràcters ombrívols que poden semblar extrems però que, inquietantment, no ens resulten gens inversemblants i que em resulten molt addictius. Els dilluns, ficció televisiva nostra, i de la bona!
‘Crackòvia’ caricaturitza un estil de televisió que pot ser parodiat però difícilment emulat
ALAN LILLO. Fa anys, el verbívor Màrius Serra em va honrar fent aflorar Amela en una de les definicions horitzontals (o era vertical?) dels seus mots encreuats en aquest diari, honor que vaig considerar insuperable pel que fa al relleu públic. Llavors no em podia ni imaginar el que dilluns va passar a Crackòvia( TV3)!: els seus brillants còmics m’han convertit en un dels seus personatges. Em recrea Alan Lillo, artistàs a qui presento els meus respectes: me l’imagino estudiant les meves aparicions a la “teletúlia” d’Arucitys (8tv) per clavar-me en gestos, robes, ulleres, barba... i cabells. Sí, mama, fa mesos que m’ho dius: “fill, talla’t els cabeeeeells..!” Si t’hagués fet cas..., potser no sortiria al Crackòvia, mama! Els seus humoristes han caricaturitzat l’estil de televisió únic creat per Alfonso Arús, que de tan singular i personalíssim pot ser parodiat, però molt, molt difícilment emulat.