L’oprobi institucional
La tensió política i la immediatesa mediàtica posen de moda les declaracions de persona non grata
L’expresidenta del Parlament gallec i ara diputada al Congrés Pilar Rojo no ocultava un gran enuig dilluns, al teatre Principal de Pontevedra, durant la sessió plenària en la qual l’Ajuntament de la seva ciutat va declarar Mariano Rajoy persona non grata amb el vot del 68% dels regidors.
Casada amb l’arquitecte Díaz Grande, gran amic del president del Govern des de la joventut, Rojo, que normalment és mesurada, expressava millor que ningú l’afront que sentia l’entorn marianista davant la iniciativa de PSOE i la Marea, i avalada pel BNG, que perseguia “avergonyir” Rajoy per, estant en funcions, prorrogar durant 60 anys la concessió de la fàbrica de cel·lulosa de la ria de Pontevedra.
“M’ha produït dolor”, va confessar després Mariano Rajoy, qui també va proclamar que es considera “molt de Pontevedra”, de manera que va emfatitzar una diferència de la declaració d’aquest municipi gallec amb altres que han fet en els últims anys ajuntaments de tot Espanya, en què s’han declarat persones non grates, entre d’altres, Joan Carles I i Felip VI, anteriors presidents del Govern com José Luis Rodríguez Zapatero i José María Aznar, l’excomissari europeu Joaquín Almunia o Aleix VidalQuadras en els seus temps d’eurodiputat.
Res no indica que a Aznar li dolgués el fet de ser declarat persona non grata pels ajuntaments de Santpedor i de Poboleda o a José Ignacio Wert pel municipi valencià de Bellreguard. Tot i això, l’ús en la política municipal d’aquesta figura pròpia del dret diplomàtic té com a objectiu “la desqualificació d’una persona”, segons explica Gabriel Doménech, professor de dret administratiu de la Universitat de València, que ja el 2004 va qüestionar aquesta pràctica en un article en una revista especialitzada.
Tot i que no hi ha estadístiques de quantes declaracions de persona non grata s’aproven, Doménech constata que “s’estan posant de moda”, fruit de la immediatesa de la informació i de les conjuntures de tensió política. Fins i tot s’han estès a altres àmbits, com els esportius o de les comunitats de veïns.
Doménech al·ludeix a la jurisprudència del Tribunal Suprem i de diversos tribunals superiors per afirmar que és il·legal que els ajuntaments declarin persones non grates. Afirma que, si es fa, hauria de seguir-se un procediment administratiu, amb l’audiència de l’afectat. Fins i tot discrepa del Tribunal Constitucional, que va sentenciar que una reprovació d’aquesta índole no suposa un atac a l’honor. En la mateixa línia, el secretari de l’Ajuntament de Pontevedra va recomanar infructuosament als regidors que fessin servir una altra fórmula per evitar-se complicacions. Tot i això, els polítics afectats no solen recórrer.
En canvi, Carlos Aymerich, professor de dret administratiu de la Universitat d’A Coruña i antic portaveu parlamentari del BNG, afirma que, pel que fa als càrrecs públics, les declaracions de persona non grata sí que s’ajusten a la legalitat, perquè s’emmarquen dins de l’activitat política dels ajuntaments i suposen “l’equivalent a una reprovació en el Congrés dels Diputats”.
Com explica Helena Torroja
Alguns juristes creuen que la declaració per part dels municipis és il·legal, però els polítics afectats no recorren
Mateu, professora de dret internacional públic de la Universitat de Barcelona, la figura de la persona non grata s’emmarca en l’acord recíproc entre dos estats que decideixen establir relacions diplomàtiques entre si. “Si es pacta tenir relacions, també es pacta a través de qui es canalitzaran”, assenyala, amb referència a la possibilitat de retirar en qualsevol moment i sense donar explicacions l’acreditació d’un representant. Segons l’opinió de Torroja, que és la directora acadèmica del Centre d’Estudis Internacionals, l’extensió a altres àmbits d’aquesta expressió del dret diplomàtic es fa “de manera inapropiada o incompleta”, ja que es perd el sentit de la reciprocitat. “Es queda només en el nivell inferior, el de rebutjar la persona concreta com si fos un càstig”, afegeix.
En l’àmbit internacional proliferen últimament les declaracions de persona non grata per part de parlaments nacionals, com va fer el de Veneçuela amb Felipe González. Són actes polítics que equivalen a les declaracions dels ajuntaments ja que no tenen efectes jurídics, tret que, com indica Torroja, estigués previst en les lleis internes.