La cultura clàssica posada al dia
CHARLES GARABEDIAN (1923-2016) Pintor
Amitjans de la dècada del 1970, una jove Marcia Tucker es feia càrrec de la primera exposició de pes de Charles Garabedian, un historiador convertit en pintor que recalava al Whitney Museum de Nova York. Aleshores, la comissària el descrivia al catàleg com un pintor més proper a un expressionista com Max Beckmann que a qualsevol altre artista de Los Angeles.
La relació entre Tucker i Garabedian no va acabar aquí. L’activisme i l’interès per l’art innovador de qui arribaria a ser una de les més prestigioses historiadores de l’art nord-americanes van provocar el seu acomiadament. L’última exposició que va organitzar al museu novaiorquès entorn de l’obra de Richard Tuttle, amb crítiques negatives a tort i a dret, va ser la cirereta.
La seva sortida del Whitney la va portar a posar en marxa el New Museum, l’espai on a la fi podria dur a terme tota mena d’exposicions d’art contemporani com la cèlebre Bad painting (1978), per a la qual va tornar a comptar amb Charles Garabedian, un artista que li interessava –tal com afirmava en les seves memòries, 40 anys en l’art nova
iorquès– perquè “es negava a ser coherent en cap sentit”. Una al·lusió a l’heterodòxia de la for-
ma –que no del contingut– a la seva pintura. De fet, va ser considerat amb freqüència un pintor per a pintors.
L’interès per l’art d’un home format en ciències socials com Charles Garabedian va germinar arran de les seves investigacions, a començaments de la dècada del 1960, entorn de la relació entre pintura i dibuix. En aquell temps va començar a exposar en diverses galeries californianes; la seva primera mostra –compartida amb dos pintors més, Ed Carrillo i Louis Lunetta– data del 1962. L’any següent va tenir l’oportunitat de tornar a mostrar la seva obra al Museu d’Art de La Jolla.
Anteriorment, Garabedian havia passat per l’exèrcit nordamericà (va participar com a pilot de les forces aèries a la Segona Guerra Mundial), després d’una infantesa difícil: va quedar orfe de mare amb tot just dos anys. Els seus progenitors havien arribat als Estats Units –més concretament a Detroit, on va néixer el 29 de desembre de 1923– fugint de la guerra, procedents d’Armènia.
Després de l’exèrcit van venir els estudis d’Història, primer, i de Belles Arts, més tard, en diversos centres universitaris de Califòrnia, on també va exercir com a docent.
Aquest coneixement de la història, i no només de la història de l’art, el va portar a decantar-se per temes clàssics de la tradició occidental: els poemes homèrics, l’Eneida de Virgili, la tragèdia grega o la Bíblia. Tots ells van quedar reflectits a les seves pintures; entre la seva obra recent trobem una Salomé davant el cap de Joan Baptista ( You should have looked at me, 2012), un motiu que van recrear abans que ell pintors com Ticià o Caravaggio; o una recreació en clau contemporània del mite de Cassandra (2014). Tant l’una com l’altra van ser fetes amb pintura acrílica sobre paper, una tècnica i un suport que va utilitzar habitualment en els últims anys.
La seva tasca artística es va veure recompensada amb altres mostres individuals com les que li van dedicar institucions com el Museu d’Art Contemporani de San Diego (el 1966 i el 1981), la Universitat de l’Estat de Califòrnia (el 2003) o la retrospectiva que li va dedicar el 2011 el Museu de Santa Bàrbara. El 1979 li van concedir una beca Guggenheim.
Va morir l’11 de febrer passat a Santa Monica (Califòrnia) als noranta-dos anys. Estava casat amb Gwen Garabedian, amb qui va tenir dues filles.