Postal de Bogotà
Des del pis 67 de la torre Bacatá, el nou sostre arquitectònic de Colòmbia, s’albira l’última postal de Bogotà: una bigarrada trama urbana, esquitxada de gratacels, a 2.600 metres d’altura, al peu dels turons occidentals.
Associem la paraula postal a imatges idíl·liques de la natura. Però la majoria dels humans vivim en ciutats superpoblades: urbs d’elements heterogenis, que han crescut anàrquicament, i on xoquen la misèria i el luxe. Bogotà, amb els seus vuit milions d’habitants, ho deixa ben clar. És una ciutat de ciutats, plural, colorista, vibrant i... caòtica. Una expressió d’aquest caos és el tran
cón –embús–, que durant bona part del dia paralitza les vies i carrers de la capital. A falta de metro, i amb una xarxa de bus millorable, els de Bogotà fan molts dels seus tretze milions de desplaçaments diaris en cotxes i motos particulars. El visitant pot recórrer a la flota de taxis grocs, arriscant-se a l’anomenat pa
seo millonario, de durada i cost imprevisibles. La idea de travessar la ciutat caminant sembla, en tot cas, forassenyada.
Colòmbia és la quarta economia llatinoamericana, és entre els 25 primers PIB mundials, és un país ric en cafè, carbó, petroli o pedres precioses i té indústria tèxtil, química o de l’automòbil; és també un productor rellevant de drogues, amb uns rèdits que, un cop blanquejats, aca-
Amb els seus vuit milions d’habitants, és una ciutat de ciutats, plural, colorista, vibrant i... caòtica
ben aflorant aquí i allà. Tot i que la riquesa més important de Colòmbia són els colombians, que endolceixen la seva amable xerrada amb constants “un gusto”, “por favor” i “a la orden”. Dit això, els diners es palpen als carrers de Bogotà, on hi ha concessionaris de Ferrari i restaurants sofisticats; on els policies vestits de color verd fluor es barregen amb els executius i els venedors ambulants; on alguns addictes fumen pasta de coca en els bonics espais públics dissenyats per l’arquitecte Rogelio Salmona al costat de les seves Torres del Parc.
Pobresa i riquesa col·lideixen, doncs, en la immensa Bogotà, integrada per 20 localitats i 1922 barris, que la municipalitat ha estratificat en sis nivells, segons els seus ingressos i –atenció– la seva qualitat urbana. L’objectiu és localitzar els més necessitats i redistribuir els recursos. Aquesta és una política a la recerca de més equitat social. Una altra política passa per fomentar el desenvolupament sostenible, crear espai públic i impulsar la cultura mitjançant l’arquitectura. L’alcalde, Enrique Peñalosa, que acaba de recuperar la vara de comandament, treballa en aquesta línia. Ja ho va fer en un mandat anterior. Altres batlles –el seu antecessor, per exemple– van ser partidaris de donar via lliure als promotors privats i permetre’ls edificar sense limitacions d’alçària, sovint en àrees ja molt densificades.
La ciutat genera caos. L’obligació de les seves autoritats és reduir-lo. La tasca és gegantina. Com les possibilitats de millora. Aquest és el gran repte de les ciutats: transformar el caos en convivència.