El miracle Último

Los Burros + Los Rápidos Lloc i data: Razzmatazz (sala 1) (26/II/2016)

El 20 de juny del 1981, als Hostalets de Balenyà, hi va haver una trobada transcendental per al futur de la nostra música moderna. Kul de Mandril, el grup de Quimi Portet, i Los Rápidos, la banda de Manolo García, coincidien en el cartell del festival Rock de Lluna. Tots dos es van conèixer aquella nit, i van començar a parlar de la possibilitat que Portet s’integrés a Los Rápidos, fet que es va concretar pocs dies després. D’aquesta manera, començava l’etapa conjunta d’una de les parelles artístiques més fecundes del panorama ibèric.

Després de tants anys, Portet, García i els seus músics còmpli- ces, ocupaven el cartell del Razzmatazz en una celebració que va anar més enllà del que s’havia anunciat, és a dir, d’un simple concert de Los Rápidos i Los Burros. Com tothom desitjava –i sabia del cert després dels bolos de Madrid– la sessió va culminar amb un breu repàs al repertori d’El Último de la Fila, en el transcurs d’una tanda final catàrtica i nostàlgica en què, per sort, hi va haver més somriures que llàgrimes.

El repertori va seguir l’ordre cronològic, amb les cançons de Los Rápidos en els primers llocs, entre les quals hi havia l’esplèn- dida Gladiadora. Van ser ben acollides, sens dubte, però en aquest primer tram de 14 temes, les emocions del públic estaven encara una mica contingudes. La cosa va créixer en emotivitats amb la primera peça burra de la nit, Mi novia se llamaba Ramón; va agafar altura amb No puedo más, i ja va puntuar molt alt amb

Huesos, l’última abans dels bisos, que el personal va secundar com un himne.

Tot i això, encara hi havia espai per a més felicitat a l’encore, on es va substanciar el més sucós de la nit. Després de Disneylandia, el grup va començar a atacar el can- çoner d’El Último de la Fila via Llanto de pasión. Aviones platedos, Sara i Querida Milagros van anar inflant el suflé, de manera que la sala ja era un veritable karaoke. Tant que, en alguns moments, Manolo García va permetre que fos la gent qui portés la veu cantant. I s’entén, ja que s’estava revivint davant els 2000 assistents un repertori imbatible, coronat amb un tastet de l’obra en solitari de Quimi Portet (La Rambla) i, com a final de festa,

Insurrección. Dues hores de concert, i un inoblidable passejada per una mica més de 35 anys de brillant trajectòria musical.