Falstaff, vividor obstinat
Autor: William Shakespeare Direcció i adaptació: Konrad Zschiedrich Lloc i data: Teatre Akadèmia (fins al 20 de març)
De l’enorme pastís shakespearià, el director Konrad Zschiedrich n’ha rescatat tres racions suculentes i ha convidat Francesc Orella a menjar-se-les amb la incontinència i la golafreria plebea de Falstaff. De l’espectacle de l’Akadèmia que protagonitza el personatge cèlebre de Shakespeare, l’actor en fa una creació magistral, de les que no s’obliden. D’altra banda, el realitzador alemany, establert a Catalunya des de fa moltes i llargues temporades, fa deu anys ja es va aventurar a escodrinyar la ment i la còrpora ostentosa de Falstaff. Així doncs, és un dels qui millor pot definir, exuberant d’adjectius, la figura d’aquest obstinat vividor inventat pel geni de Stratford-upon-Avon.
“Aquest home (Falstaff) vell, gras, malalt, alcohòlic, bagasser, ofegat pels deutes, però de gran enginy, s’estima la vida tant com un nen i gaudeix del plaer, sense escrúpols, sense moral. Ell és la vida”, diu Zschiedrich. Per Les alegres comares de Windsor, sabem que el nostre llicenciós heroi tam- bé sol combinar la seva afició a les bagasses amb maniobres de seducció de dames decents, sempre que se les té a tocar. Cal dir, però, que aquesta comèdia de Shakespeare no encaixava en l’esquema de Falstaff, si no es volia disgregar excessivament el retrat del perso- natge i convertir l’espectacle de dues hores i mitja en una marató teatral poc digerible.
Tal com ha quedat, la proposta recull escenes de Ricard II, Enric IV i Enric V, amb la qual cosa queda clar que el director ha volgut confrontar els ambients polítics i bel·licosos de la cort, amb el món tavernari i pillastre on regna l’afany hedonista de Falstaff enmig d’una permanent cridòria, revoltims de faldilles i gerres de vi. A l’hora de pensar en escenes que atenuessin la tensió que hi havia en els seus drames històrics, Shakespeare aprofitava aquests moments de disbauxa per proclamar que, al cor de la misèria i de la rebregadissa moral, hi circulava una malícia molt més tendra i dispensable que l’ambició, la traïdoria i
Konrad Zschiedrich ha aconseguit cohesionar una companyia de bon nivell i dirigir-la eficaçment
les maquinacions cortesanes.
La presència destacada de la figura de Falstaff, i el seu nom, que llueix en solitari al títol, podria fer que el lector pensés que l’obra ha afavorit l’actuació del protagonista i descuidat la resta, com de vegades passa. Realment, però, no ha estat així. Konrad Zschiedrich ha aconseguit cohesionar una companyia de bon nivell i dirigirla eficaçment. Al costat, doncs, de l’imponent treball de Francesc Orella –un Falstaff per a la història del teatre català– hi ha interpretacions de molta qualitat, en tots els casos, a més, obligades a fer tres, quatre... fins a set papers! (Xavier Capdet). Destaquen, entre d’altres, el sempre convincent Mingo Ràfols, el mallorquí Rafel Ramis, Mercè Managuerra, Jordi Sanosa, en alguns papers, i Teresa Vallicrosa, esplèndida, a qui s’hauria de poder aplaudir molt més sovint.