Òpera per a nens
La primera vegada que els meus pares em van portar a l’òpera vaig dormir com un tronc. Va ser fa uns quants anys, potser massa, la nit del dijous 25 de gener del 1973 al Gran Teatre del Liceu. Cantava la millor versió de la Caballé, la maga del bel canto que en aquell temps sorprenia el món sencer amb els seus pianissimi inimaginables. L’òpera era Norma, de Vincenzo Bellini. Una de les òperes més estimades pel públic i amb una de les àries més famoses de tots els temps. Una d’aquestes àries que coneixen fins les pedres, una d’aquestes que tothom, fins i tot els que mai han anat a l’òpera ni s’han interessat mai per aquest gènere són capaços de taral·lejar: Casta diva.
Però malgrat que era una nit meravellosa i de tot l’interès dels meus pares (especialment de la meva mare) per despertar la meva afició i que allò m’agradés... vaig començar a somiar fins i tot abans que la Caballé aparegués a l’escenari i pogués obrir la boca. Amb l’obertura en vaig tenir prou. Tot em va semblar avorrit, pesat i, una altra vegada, avorrit, massa avorrit. Així que, amb els primers acords de l’obertura ja estava dormint bressat als braços de Morfeu. Ben estirat al sofà que hi havia a l’avantllotja que la meva mare havia aconseguit per a tota la família em vaig passar tota la funció dormint com un angelet.
La meva pobra mare, sense entendre gaire per què, va haver de veure com el seu fill s’adormia en un espectacle que ella considera- va meravellós. Ara, amb el pas implacable dels anys, després de tots els tombs que he fet per la vida i de tots els camins correguts, sé que la meva mare tenia raó i que aquell espectacle que em va portar a veure era, en realitat, únic i irrepetible. Potser, com deien els cartells d’aquells circs que ja no existeixen, l’òpera era i és l’espectacle més gran del món. O com deia Richard Wagner, l’òpera és l’espectacle total: l’espectacle que ho té tot i que reuneix totes les arts.
Em maleeixo a mi mateix per haver-me adormit aquella nit i haver-me perdut una de les funcions més emblemàtiques de la història del Liceu, però... què podia fer? Allò era una cosa de grans i jo només tenia sis anys!
El problema era que la meva mare no va saber com transmetre’m l’amor que ella sentia per aquella música plena de teatre i per aquell teatre ple de música. Simplement no va saber com ferho. Amb tota la seva bona intenció, no va tenir les eines adequades i, esclar, portar un nen de sis anys a una funció d’òpera que, en aquell temps, començava passades les deu del vespre no va ser una idea gaire brillant. Qui sap, potser si hagués tingut les eines adequades per explicar l’òpera a un mocós de sis anys, les coses haurien anat millor. Potser si m’haguessin explicat les òperes com si fossin un conte...
Quan era petit m’encantaven els contes i ara que ja no sóc tan nen... què diables! em continuen encantant! Em fascinen les seves increïbles històries, els seus prínceps, les seves princeses, les seves bruixes malvades i, sobretot, les seves lliçons universals.
Moltes òperes són contes en si mateixes, com Hansel i Gretel, basada en el relat dels germans Grimm, o La ventafocs, basada en la faula de Charles Perrault. Però en el fons, o potser no tan en el fons, qualsevol de les grans òperes del repertori es poden convertir en un conte ple de música extraordinària que serveixi per educar divertint i per divertir educant. Contes operístics plens d’il·lustracions perquè els nens i les nenes de cinc, de sis, de set o de vuit anys no s’hagin d’adormir com em va passar a mi i puguin descobrir un nou món apassionant. Contes operístics plens de música perquè els pares inquiets puguin compartir amb els seus fills moments inoblidables de cultura i no els passi el mateix que li va passar a la meva mare.