24 hores a la Barcelona de Lang Lang
Lang Lang, estrella mundial de la clàssica, viu sempre que pot la seva passió barcelonina. ‘La Vanguardia’ l’ha acompanyat tot un dia entre assajos, negocis i lleure
“Mira, és en Lang Lang! Ei, Lang Laaaang!”
El músic busca mira cap amunt i busca d’on vénen les veus. L’han reconegut des del balcó d’un quart pis del número 100 del passeig de Gràcia. “Podem fer-nos una foto amb tu? Som de San Diego”, li pregunten unes turistes davant de La Pedrera.
L’enrenou que causa la seva presència al cor de Barcelona demostra fins a quin punt ha aconseguit el seu objectiu: transformar la música clàssica en una cosa mainstre
am. Només ha caminat una illa de cases, des de l’Hotel Om, on s’allotja, fins a l’edifici dissenyat per Gaudí, i la meitat dels vianants l’han identificat. És el fenomen Lang Lang, que consisteix a ser comunicador d’un mateix, ja sigui al piano o als actes promocionals.
És cert, Lang Lang no perd pistonada a l’hora de fer visible la seva figura als mitjans i a les xarxes socials. Però com a mínim és curiós veure la naturalitat amb què s’espavila. Davant de la Casa Milà, l’intèrpret xinès agafa el micròfon de La Vanguardia digital i deixa anar una salutació en anglès: “Estimats amics de La Vanguardia”, pronuncia amb compte. Ho deu haver assajat? Com qualsevol pianista, és un perfeccionista de la tècnica, però no és gens obsessiu. Senzillament, si el seu objectiu és seduir el públic, no pot permetre’s cap error.
“Barcelona és una de les ciutats més boniques, exòtiques i apassionants d’Europa”, diu mentre entra al cotxe que el portarà a L’Auditori, on l’espera l’OBC per assajar. “M’encanta passar estones aquí i, esclar, també té un famós equip de futbol, el millor del món, que em torna boig”, emfatitza posant els ulls en blanc.
“Déu meu, l’estil que tenen quan juguen, tan artístic. No només me n’agraden les estrelles, Messi, Ney-
mar, Suárez o Iniesta... també l’estil. És com si deixés de ser un esport, de tan artístic que és: la manera amb què prenen una direcció, com la duen a terme. Tenen una tècnica d’estètica superior. Això que nosaltres anomenem tècnica al servei de la música, això mateix ho tenen ells al servei del plaer”.
L’idil·li de Lang Lang amb Barcelona comença als Jocs del 92. Només tenia deu anys, però ja en feia set que estudiava piano i el seu record és així de madur: “Va ser un any difícil per a mi, havia fet la prova per entrar al Conservatori Central de Pequín i havia sentit que em deixaven fora de la comunitat, que no els agradava, que els semblava un outsider. Barcelona va ser un refugi molt agradable, recordo la veu de Caballé... tot molt bonic”.
Però repassem com serà el dia d’avui del pianista viu més mediàtic, després de l’èxit del seu recital de dimecres a L’Auditori i abans de l’esperat concert amb l’OBC de di- vendres. Lang Lang no és de baixar a esmorzar gaire aviat. Menja força i el pernil el torna boig. La seva dieta és variada encara que evita els crus quan està de gira, després d’un episodi d’intoxicació que prefereix no recordar. Avui, tot i això, s’està reservant. Aquesta nit té previst sopar al Celler de Can Roca.
“He sentit que és el millor restaurant del món i la veritat és que tinc tantes expectatives que gairebé no he dinat avui. Només un parell de sandvitxos”. La gastronomia el torna boig, tot i que no en té ni idea, de cuinar. L’any anterior va anar al Tíckets d’Albert Adrià.
Podem constatar com n’és, de professional, des del moment que posa els peus a L’Auditori pel seu caràcter metòdic. Des que ha construït el seu propi projecte social i vol arribar a garantir una educació musical a milions de nens i nenes des de la seva fundació, la seva aspiració és aliar-se amb qui pugui ajudar-lo i portar la marca Lang Lang pel món.
Per exemple, quan arriba a L’Auditori per assajar i veu que l’esperen les associacions que lluiten contra l’alzheimer, la leucèmia i les discapacitats infantils, amb el mateix somriure que mostra a l’escenari, Lang Lang es planta al photocall que li ha muntat Allianz i atén amb afecte una nena que li diu que estudia piano. Esglaia la paciència d’un personatge que té el temps mil·limetrat. De fet, ja fa estona que els músics de l’OBC l’esperen per assajar el concert de Rakhmàninov.
En un moment donat, Lang Lang acorda amb l’equip de premsa de L’Auditori suspendre una entrevista per a la televisió per a l’endemà. I se’ns confessa: “Després d’un concert, en plena eufòria, dius que sí a tot. Però després te n’adones que no arribes a tot”.
El director, Rubén Gimeno, l’espera impacient. Té pressa. Lang Lang no es conforma amb el piano de paret que li ofereixen per repassar la partitura i es dirigeix, sense esperar ningú, cap a una altra sala on hi ha un piano de cua. I de sobte tot flueix. Tant, que al cap de pocs minuts ja ens confessa que Gimeno li sembla un gran director.
A l’assaig amb tots els músics, Lang Lang es fon amb el so i suggereix que l’orquestra soni com si fos de cambra. No han passat ni deu minuts des que estava atenent els seus fans i ja actua com si fes hores que està submergit en la partitura.
Un cop acabat l’assaig, tres hores després, Lang Lang se’n va amb la música a una altra banda: a l’hotel l’espera ni més ni menys que el president del Barça, Josep Maria Bartomeu. Al pianista li ronda una idea que comparteix amb La Vanguar
dia: “Crec que podem sumar esforços per aconseguir que els xavals que juguen a futbol o que toquen instruments puguin fer intercanvis i gaudir de les dues activitats. Sap que Neymar ha començat a tocar el piano?”, ens diu. “I això?”, li preguntem. “No en tinc ni idea, però potser ho fa per impressionar les noies”, respon entre rialles.
Al capvespre, la comitiva enfila cap a Girona. On hi hagi un sopar al millor restaurant del món, que s’aparti Rakhmàninov. No sabem quina música escoltava Lang Lang al seu cotxe quan s’adreçava cap al Celler de Can Roca. Sí que sabem que amb ell viatjaven la seva mare, una assistent que li porta l’agenda i les xarxes socials i una atractiva jove xinesa enfundada en un abric rosa que l’acompanya a tot arreu. En un altre cotxe viatja el seu representant a Espanya, Enrique Subiela.
Un cop al Celler, es podria dir que es produeix un intercanvi de papers. Lang Lang i la seva família fan fotos al restaurant dels germans Roca com si les estrelles fossin ells. En Josep, el més melòman, li mostra els petits retaules musicals que té muntats per “ambientar” els vins.
El pianista al·lucina. Demana el menú curt i torna a l’hotel a una hora raonable. A les 11 del matí ja l’esperen Rakhmàninov, Mozart i l’OBC.
L’IDIL·LI AMB LA CIUTAT “Barcelona va ser un refugi per a mi en una època difícil; recordo la veu de Caballé...” PASSIÓ FUTBOLÍSTICA Després de l’assaig, a l’hotel l’espera el president del Barça, Josep Maria Bartomeu
AL CELLER DE CAN ROCA Lang Lang fa fotos del restaurant dels germans Roca, com si les estrelles fossin ells