El Madrid va de mal borràs
L’Atlètic guanya en un Bernabeu que va tornar a exigir la dimissió de Florentino
Hi ha efectes i efectes. L’efecte Zidane va néixer el 5 de gener i va morir el 27 de febrer, abans de complir dos mesos. Passarà a la història del madridisme com un estel fugaç que s’extingeix just deu anys després de la dimissió de Florentino Pérez, altre cop reclamada ahir massivament pel públic del Santiago Bernabeu, primer tip de Benítez, després del president i ara dels jugadors, cansat d’una temporada per oblidar i a la qual li falta el somni de la Champions, ara mateix una possibilitat que sembla molt remota vist el catastròfic estat de la majoria de la plantilla.
No pot dir-se que la patacada sigui cap sorpresa. L’equip ja oferia molt mals senyals fora de casa i acabava de ser atropellat pel Màlaga, de guanyar pels pèls el Granada i de fer el ridícul contra el Betis. L’Atlètic que es va imposar ahir al Bernabeu tampoc no és que sigui cap equipàs.
Els matalassers es van presentar 48 hores després de jugar un partit exigent a Eindhoven, mentre que el Madrid tenia tota la setmana per preparar el derbi. Va semblar el contrari. El quadre del Cholo Simeone en va tenir prou exhibint la seva habitual fortalesa defensiva per despullar un Madrid incapaç d’elaborar futbol, amb el mig del camp ofegat per la pressió de Gabi, Koke, Saúl i Au- gusto, sense sortida per les bandes, amb els davanters desconnectats completament del joc i amb Cristiano entossudit en una guerra personal, i segons va explicar després en roda de premsa, envoltat de jugadors mediocres.
Tot i que el Madrid va tenir la pilota gairebé sempre, les seves ocasions van ser comptadíssimes: un cop de cap de Varane després d’un córner, un altre parell més de Cristiano i una rematada creuada del portuguès al començament del segon temps, l’oportunitat més clara i que hauria pogut canviar el destí del partit a favor dels blancs.
Perquè de seguida es va veure que el que marqués un gol gua- nyaria. L’Atlètic, que va sumar la tercera victòria seguida de Lliga al Bernabeu, va viure la més plàcida de les tres. A la velocitat que va moure la pilota el Madrid era pràcticament impossible trencar la teranyina dissenyada per Simeone. Oblak va tenir una tarda de festa. James i Isco van estar horribles. El colombià va ser xiu- lat amb ferocitat quan va ser canviat i Isco es va emportar també la seva ració de xiulets, encara que més tènue, ja que l’afició el té en un pedestal. Kroos va jugar lent i gairebé sempre cap enrere i Modric va estar molt ben vigilat, com si qualsevol entrenador ja
SENSE PLA Al Madrid no va funcionar res i l’Atlètic va guanyar des d’un plantejament molt defensiu
tingués après que anul·lant el croat el Madrid es curtcircuita. Benzema aviat es va veure que no estava per jugar pels problemes de maluc. Va durar mig temps i es va quedar al vestidor al descans.
En un d’aquells dies en què al Madrid no li surt res, sempre li queda el recurs de Marcelo per desequilibrar pel carril esquerre. No va ser el cas, perquè el brasiler tampoc no hi era i sí la nul·litat de Danilo, un lateral definitivament malastruc i el qual el Bernabeu va xiular ja des del quart d’hora inicial.
Amb Cristiano com a únic referent per a gairebé tot el Madrid va ser molt poc. Van sortir tres homes del planter: Borja Mayoral, Lucas Vázquez i Jesé, però només van aportar voluntat.
L’Atlètic només va dominar el joc els últims cinc minuts del primer temps, quan Keylor Navas va haver de posar una bona mà per refusar una rematada de Saúl. El cop de gràcia va arribar per mitjà de Griezman en l’única jugada decent del partit. El francès va fer una bona paret amb Filipe i va superar el porter costa-riqueny de xut creuat des d’una posició on hauria d’haver estat molestat per un dels centrals blancs.
El gol blanc-i-vermell va sumir el Bernabeu en la indignació i l’afició va esclatar una altra vegada en crits de “Florentino dimissió”, primer en diferents sec- tors de l’estadi, després seguits d’una manera massiva. L’Atlètic va marcar el seu gol al minut set del segon temps. El Madrid tenia 40 minuts per reaccionar. Ho va intentar i només va demostrar una impotència absoluta. No hi va haver pla d’atac. Ni tan sols es va recórrer a l’èpica que tan agrada a aquest club. No va embotellar l’Atlètic a la seva àrea, no el va pressionar amb pilotes penjades a l’olla i córners. El joc va continuar horitzontal i sonso i el madridisme només pot reclamar un possible penal de Gabi a Danilo que l’aragonès Clos Gómez no va assenyalar. L’Atlètic tampoc no va tenir cap altra proposta que refredar el partit, deixar passar els minuts i refugiar-se davant d’Oblak. No va necessitar més per emportar-se els tres punts i deixar el rival sumit en la crisi, enfadat amb si mateix i amb el món, amb la sensació d’estar a prop d’un canvi de cicle i d’una neteja de jugadors a l’estiu. I amb altres estatuts, potser tot això liderat per un altre president, que no és el cas.