I la música a tot drap

Els altaveus del Bernabeu van tornar a funcionar a tota pastilla. Sinònim modern que l’equip blanc ha ensopegat i que hi ha so de vent des de la grada contra el poderós president del Madrid. Com si es repetís la funció del dia de la golejada del Barça del novembre passat, els fantasmes van tornar a Chamartín i el que era un entrenador pel camí de la perfecció com Zinédine Zidane es converteix simplement en una jaqueta elegant, en un model de roba, sense més currículum al carnet de tècnic que els seus èxits com a jugador. Zizou ja no mereix una matrícula d’honor en la seva curta era, tot i que el públic, que ja intuïa que el culpable no era Rafa Benítez, malgrat que li va agafar molta mania, va recriminar alguns jugadors i també Florentino. Els fets es van produir just una dècada més tard que Pérez dimitís en la seva primera etapa després d’haver consentit els seus galàctics. Objectivament i cartesianament, al Barça li hauria convingut més un empat en el derbi de despenjats perquè així tindria l’oportunitat de distanciar més aquest vespre els seus perseguidors, però des del punt de vista emocional veure el Madrid per terra i el públic protestant també davant el seu veí sempre és una satisfacció inevitable per al barcelonisme. Si un miracle no hi posa remei, l’equip que es vanta de ser el més poderós econòmicament del planeta futbol només haurà guanyat una de les últimes vuit lligues, uns registres paupèrrims. Sí, sempre tenen la seva estimada Champions per intentar arreglar qualsevol urgència, però això és com anar a l’administració a comprar un bitllet de loteria. Seria una gran compensació per al Madrid, però mentrestant la parròquia blanca ha d’aguantar una vergonya rere l’altra i la increïble crítica de Cristiano d’ahir contra els seus companys de vestidor. Un autèntic galliner.