Guardiola i Luis Enrique
Gaudir amb el futbol que va proposar Pep Guardiola i xalar ara amb el de Luis Enrique és altament compatible. No hi ha regressió en el model actual, sinó una evolució molt demanada al seu dia, encara que es vulgui confondre el personal menyspreant el contraatac desplegat de manera puntual com si fos una cosa antiga.
El millor Barça de Guardiola va tenir, atenent el gust popular, dos fenomenals cims de reconeixement: el 2-6 al Bernabeu i el 4-0 contra el Santos del Mundial de Clubs. En el primer cas, l’aprofitament dels espais a l’esquena de la defensa, combinada amb la possessió de pilota com a element identitari, va ser essencial per consumar la històrica golejada. Repasseu l’actuació de Henry i veureu moviments de Neymar, exercici tan edificant com el de traçar paral·lelismes entre l’Eto’o d’aquell equip amb el Suárez d’avui.
En el segon cas (Santos), el Barça es va aplatar voluntàriament pel centre, va deixar de ser esmolat per transformar-se en un conjunt dominat per un exèrcit de migcampistes que amagaven la pilota d’una manera mai vista. Xavi manava, Messi definia.
Com és normal, el futbol exigeix variacions per no caure en la previsibilitat i, ja sense Guardiola i fins i tot amb ell en la seva última fase, es va accentuar el debat que demanava de dotar l’equip d’una versatilitat que canviés el guió quan l’estoc de migcampistes no donés resultat davant equips que sabien defensar-se amb ordre prussià. La pobresa del pla B com a única alternativa (un davanter centre rematador de cap que sortís els últims minuts per desencallar els partits) va envair les tertúlies de manera carregosa.
L’esglaó que va descendir l’equip amb Gerardo Martino, il·lusionat al principi,
El Barça ha enllaçat dues etapes victorioses úniques en la història sense trencar amb el passat sinó reverenciant-lo
incomprès després i rendit al final oferint-se en sacrifici com a coartada perfecta per camuflar un any de gangsterisme dels jugadors, va permetre a Luis Enrique, no sense traumes inicials, desenvolupar els canvis que requeria l’equip, sustentats en la recuperació del compromís col·lectiu (preparació física de primer nivell i sublimació de “la pressió després de pèrdua”, com diu ell) i en un mostrari de sistemes de joc que descol·loca i desarma els adversaris, que no saben com jugarà el Barça, si estirat o junt. La riquesa tàctica, sumada a l’atòmica fusió dels tres davanters, han convertit l’obra de Luis Enrique en un artefacte gairebé indestructible.
D’aquesta manera i sense esperar gairebé res, el Barça ha enllaçat dues etapes victorioses úniques en la història sense trencar amb el passat, sinó reverenciant-lo. Del realisme màgic representat per Josep Guardiola, del futbol bonic, retòric, preciosista i no per això menys agraït, hem passat a un missatge de prosa més contundent, però rica en matisos i igualment atractiva. És com elegir entre Cent anys de solitud o A sang freda. Tot és bona literatura. Tot és bon futbol.