El primer ‘pichichi’
En la temporada 1942-1943 Mariano Martín va fer 31 gols en 23 partits
“El meu secret era que jo veia el gol. Tan bon punt tenia al davant la porteria, sabia quan era el moment just per xutar. I els contraris no tenien temps de reacció”. Mariano Martín Alonso, nascut a Dueñas, Palència, el 1909, va ser el primer gran golejador del Barça a la Lliga. El primer pichichi (el trofeu ni existia) amb 31 gols en 23 partits en la temporada 1942-43, segons recompte detallat d’aquest diari i del mateix club.
Martín va ser un davanter centre nat, un es- pecialista del gol, un xutador implacable, un rematador de cap precís, un lluitador infatigable i, per damunt de tot, un temerari, un jugador que ho donava absolutament tot a cada partit davant unes defenses a les quals, amb la impunitat de l’època, un Neymar els hauria durat cinc minuts.
L’aportació golejadora del que va ser conegut com La fúria de l’àrea va ser fonamental al Barcelona de 1940 a 1944. Però llavors, amb 25 anys i tot un futur futbolístic per davant, va patir una lesió greu de què mai no es va recuperar completament.
El 1948 va passar al Gimnàstic de Tarragona (encara a Primera, 18 partits, 8 gols) i després al Sant Andreu, en aquella Segona Divisió que atapeïa els estadis amb equips farcits de figures en potència i sobrants de l’elit. Allà, entre els Saragossa, Osasuna, Hèrcules, Còrdova i Santander lluïen d’altres que ara no són el que eren, com el Badalona, el Barakaldo, l’Erandio, el Lleida, el Sabadell o la Balompédica Linense. Aquí brillava el Sant Andreu i Martín va impartir el seu magisteri rematador avalat per dos joves golejadors de classe, Enric Buqué (després captat pel València) i Joaquim Tejedor (posteriorment jugador del Barça i de l’Espanyol).
Els orígens. Julián i Basilisa, els pares del futur pichichi, van deixar el camp de Palència per buscar-se un futur a Barcelona, on en Mariano va arribar amb un any d’edat. La família es va instal·lar al barri de la Prosperitat, al carrer Nou Pins, i el cap de família va aconseguir feina de policia municipal. Als nou anys, en Mariano va deixar l’escola per treballar en una fàbrica de midó. Després va passar a una fusteria, però un atemptat anarquista va causar la mort de l’amo de l’establiment i en Mariano es va buscar llavors la vida a la pelleteria La Sibèria. Després, un magatzem i, més tard, va treballar d’electricista, en el negoci del seu futur sogre. Entre les seves aficions destacaven el teatre i el futbol, que és on va acabar per destacar. D’una penya va passar al Sant Andreu, on va començar a jugar amb 17 anys. Allà va tenir un primer entrenador, l’exfutbolista blaugrana Josep Planas, que va ser qui el va col·locar com a davanter centre. I també qui el va portar al Barça, amb el qual va debutar el 14 d’abril del 1940, en un Barça-Madrid de Lliga que va acabar sense gols. Era un club afectat durament per la guerra que buscava jugadors de classe per ressorgir. I Martín va començar a marcar gols, molts gols.
La glòria. La temporada 1941-42 va ser la de la seva plena consagració. I va tenir dos partits inoblidables. Primer, la final de Copa, el 21 de juny a Chamartín contra l’Athletic (4-3). “Feia una calor tremenda i Ángel Mur no ens volia donar aigua, només llimones, que jo mossegava per refrescar-me”, va explicar. El partit va acabar 3-3, amb dos gols d’Escolà i un de Martín. A la pròrroga Mariano va anotar el gol de la victòria. “Vaig anar a la rematada i el porter blanc-i-vermell Echevarría va sortir a buscar la pilota. Em va donar un cop a les parts i jo vaig caure mentre veia com la pilota es ficava a la porteria. Vaig fer una mica de comèdia i fins i tot em van treure en llitera. Vam guanyar i recordo que Balmanya, Rosalench i Escolà ploraven d’emoció. Jo també”. Una setmana més tard, al mateix escenari, el Barça es va jugar la promoció de descens amb el Múrcia. Una altra tarda apoteòsica de Martín... “Ens van marcar primer i durant uns minuts em vaig veure a Segona. Llavors em van passar per la ment imatges del nostre públic, de la gent de Les Corts, i vaig entendre que allò era inconcebible, que no podíem perdre la categoria. No podíem defraudar-los!”. Martín va començar a fer el que sabia: rematar-ho tot. I amb encert. Al final, 5-1, amb quatre gols de Martín.
La lesió. La tarda negra de Martín no va ser amb el Barça, sinó amb la selecció catalana, a València. El 1943 ja havia aconseguit ser màxim realitzador de Primera. Però el 27 de febrer del 1944 li van trencar el genoll. Dos mesos de baixa. Després davant el Castelló a Les Corts va tornar a trencar-se. L’any següent va caure lesionat a Sabadell (quatre mesos) i posteriorment davant el Celta: menisc. Va passar dos anys pràcticament en blanc i mai no va recuperar l’elasticitat dels seus bons temps. César es va refermar a la davantera i Martín va haver de resignar-se. El futbol li girava l’esquena. Va jugar 211 partits de blaugrana. Va marcar 214 gols.
La jubilació. Criat en una família que va haver de fer sacrificis enormes per tirar endavant, cinquè de sis germans (Poliano, Miguel, Julián, Eduardo, ell i Pepito), Mariano Martín va saber invertir els beneficis que li va reportar el futbol. I ho va fer aviat i amb encert. El desembre del 1943, amb el seu company del Barça Benito García, un defensa dels que marcaven la ratlla, va inaugurar una botiga d’articles esportius a l’avinguda barcelonina de la Llum, un passatge subterrani de recent inauguració annex al vestíbul dels Ferrocarrils de la plaça de Catalunya. Del que va ser aquella galeria comercial pionera a Europa queden a la vista les columnes de sustentació, que avui formen part de la perfumeria Sephora. Deportes Martín, després traslladats a la plaça d’Urquinaona número 7, van ser durant generacions un referent en la venda d’accessoris per a l’esport, amb èxits molt populars com la seva marca pròpia de pilotes de futbol, Nitram, amb els quals es van jugar incomptables partits de Lliga. I allà va estar durant anys el mateix Mariano Martín despatxant la seva fidel clientela. “La idea de posar-li a la pilota el meu nom al revés va ser del fabricant i d’en Benito. M’ho van proposar, sona bé, i va tenir èxit”, comentava. El 1954 Martín va intervenir fins i tot en una pel·lícula d’èxit, Once pares de botas, dirigida per Francesc Rovira Beleta, on va coincidir amb altres futbolistes de fama com Ramallets o Marcet. Anys més tard les segones generacions van decidir separar-se i en l’actualitat el grup empresarial Benitosports manté la seva línia d’èxit als productes esportius. Mariano Martín va morir a Cabrils als 78 anys. Pel Barça ho va donar tot. Fins i tot els genolls.