Negociant
És increïble que els sindicats hagin organitzat una vaga, precisament de transports urbans, durant el Mobile World Congress. Barcelona va estar hores plena d’embussos i els mitjans internacionals ho van difondre. Ens consta que algunes persones van cancel·lar el viatge a l’últim moment (algunes molt important per a l’esdeveniment), i altres que inicialment tenien pensat assistir a alguns dels actes que es diuen a terme al congrés van afanyar-se a marxar de Barcelona. Els competidors de Barcelona utilitzaran aquest desastre per aconseguir que els congressos que es realitzen a Barcelona es traslladin a les seves ciutats. En conjunt s’hauran destruït uns quants milers de llocs de treball que aniran creixent poca poc.
Alguna vegada he explicat que en una etapa de la meva carrera professional em va interessar el tema de la reestructuració d’empreses. Vaig publicar un llibre sobre el tema a Espanya, a França, a Holanda, als Estats Units i a la Xina. El títol era molt semblant en tots els idiomes, però el que em va agradar més va ser el francès, que traduït seria “Sanejant l’empresa en dificultats”. Viure tant de prop tots aquells casos em va portar a compartir reunions amb els sindicats i, com que algunes de les reestructuracions eren notables, no hi havia cap altre remei que reduir la plantilla de l’empresa. Estic parlant dels anys vuitanta i principis dels noranta. Vaig arribar a establir una gran amistat amb aquells líders sindicals. El meu millor amic exlíder sindical està jubilat i viu molt modestament perquè va ser superhonrat. Tenia una veritable passió per entendre què estava passant a l’empresa en crisi. Jo havia passat nits senceres (això sí, preferien negociar després de sopar fins i tot ben entrada la matinada) explicant-li per què calia reduir la plantilla i quan l’entenia no es plantejava una vaga. De vegades em demanava fer una manifestació a les portes de l’empresa que pogués sortir a la premsa i buscàvem la manera de fer-ho sense perjudicar la companyia i sense provocar més pèrdua de llocs de treball. La majoria d’a- quelles companyies van sobreviure i moltes van aprendre a no tornar a caure. Més d’una és, avui dia, una multinacional.
Clarament el món dels sindicats ha empitjorat. Els líders sindicals actuals haurien de donar pas a gent més preparada. Protestar provocant pèrdua de llocs de treball i pèrdua d’imatge de país no hauria de ser l’enfocament d’un sindicat el 2016. Si els sindicats consideren que hi ha un problema de mala gestió i que hi ha coses concretes que es podrien millorar, avui tenim maneres d’informar a tothom (Internet, xarxes socials) i pressionar els qui estiguin ho gestionant malament. Però no podem fer trampes, si no ho estan fent malament no hem d’organitzar embolics.
Jo recordo alts directius d’empreses internacionals que em deien que els sindicats espanyols eren molt millors que els de Fran-
“El nivell dels nostres líders polítics i sindicals està caient a una velocitat vertiginosa”
ça, Itàlia o Alemanya. Jo mateix ho havia pogut comprovar en alguna reestructuració a nivell europeu. Amb els sindicats espanyols s’hi podia negociar de manera intel·ligent i tothom acabava guanyant. A altres països europeus els sindicats es plantaven de seguida i provaven de forçar les coses amb una vaga. Esclar que el més fàcil era reestructurar als Estats Units. Allà moltes vegades ni apareixien els sindicats. N’informaves a les persones afectades i ho acceptaven. Per raons de certa ètica, les empreses amb què vaig col·laborar, conscients del que els haurien costat aquells acomiadaments a Europa, feien el gest d’oferir una compensació als afectats per acomiadament i aquests els ho agraïen efusivament. Però el nivell dels nostres líders polítics i sindicals està caient a una velocitat vertiginosa. Com acabarà, això?