LA PRÒRROGA L’èpica que faltava
La temporada passada el Barça va guanyar la Lliga a la penúltima jornada, va atropellar l’Athletic a la final de Copa i va arribar a la de la Champions després d’anar eliminant els campions d’Anglaterra, França i Alemanya deixant-los groguis al primer assalt. Aquest viatge gairebé al·lucinogen exempt de dolor es va acabar ahir a la nit. Patir en el futbol d’elit és normal. Això és el que va passar ahir. I això és molt probablement el que ve, començant per Anoeta, continuant per descomptat pel Calderón i així fins al final. O és que algú es pensava que era normal aixecar una Copa d’Europa sense un Kaiserslautern, una pròrroga, sense un sense un Mascherano salvant l’eliminació contra Bendtner...? Això passa una vegada i prou.
El Barça ha perdut finor i potser una mica de gasolina. És la sensació que va donar la seva posada en escena. Onze contra onze l’Atlètic el va manegar i va arribar al descans amb més dubtes que els que li hauria d’haver generat la derrota del clàssic. En realitat no n’hi havia per a tant. Una revisió d’aquell partit descobria un Madrid afortunat i petit durant una hora i punyent i intel·ligent la mitja hora final. Però, després de 39 partits sense perdre (com els esglaons), al grup de Luis Enrique li va agafar un petit atac de vertigen, poc acostumat a passarho malament. En aquests casos certa dosi de primitivisme sempre va bé. No com a tònica, però sí com a solució d’emergència. El Barça ho va saber veure i es va po-
sar èpic en els segons 45 minuts. Per primera vegada, que un recordi, des que l’entrena Luis Enrique.
La hiperventilació la va iniciar l’asturià gesticulant com si fos Simeone al Calderón. I la van continuar, a més de la grada, un uruguaià i un argentí responsables de posar-hi empenta. Luis Suárez va marcar dos gols pel broc gros, com tocava. Mascherano es va moure com un peix a l’aigua en un ambient encès. Després del segon gol, el Jefecito no va tolerar la celebració i va reclamar als companys que busquessin el tercer. A més de cor i testosterona, Messi, Iniesta i Neymar també van entendre que sense driblatge, velocitat punta i combinacions ràpides no hi hauria eliminatòria. I el còctel va explotar com una bomba de raïm, trinxant l’Atlètic per
La revolta la va començar Luis Enrique gesticulant com si fos Simeone al Calderón
tot arreu, les bandes, el centre i els passadissos interiors. Va ser febril, el futbol resultant, prova que el desplegament defensiu dels millors equips especialistes, fins i tot jugant amb deu (2010, Inter de Milà, recordeu el seu nom), és batible si no es respon jugant a handbol de banda a banda insulsament, sinó amb mala bava i ritme vertiginós.
El Barça va sobreviure a una situació límit, però falta el segon acte i tornarà a patir. L’Atlètic, menyspreat alegrement, és un senyor equip. Crispa, molesta i no sent el futbol mediterràniament, com un plaer per als sentits, però ho és.