Quina feinada

TAL com van les coses, és possible que aquest país el governi un dia, directament, el Tribunal Constitucional, ja que la incapacitat dels polítics per posar-se d’acord en afers bàsics de la democràcia està convertint l’Alt Tribunal en les golfes dels embolics de la vida pública espanyola. Que el que pot arreglar la política ho hagin de resoldre els jutges, no només és un error, sinó sobretot un desprestigi per al noble art de la gestió pública. Potser és que la política ja no és el que era, però ni així no s’entén aquest intercanvi de papers. Tindria tota la lògica que allò que pot resoldre el diàleg no hagués de decidir-ho una sentència.

L’últim embolic que ha acabat en tan altíssima magistratura és l’enfrontament entre el Congrés dels Diputats i el Govern en funcions per la repetida absència de l’Executiu a la Cambra per donar explicacions. Segurament, el president no vol que el Parlament es converteixi en un míting setmanal contra el Govern, però és de sentit comú que un Executiu en funcions hauria d’estar igualment controlat (o fins i tot més) per la Cambra Baixa. Que el partit majoritari no s’hagi avingut a buscar una sortida a un buit constitucional és un despropòsit. Rajoy argumenta que ell només ha de donar explicacions al Parlament que el va elegir, la qual cosa resulta una pirueta en l’aire més que un raonament a terra. Si un Govern està obligatòriament controlat per la diputació permanent quan la Cambra està dissolta, com no ho ha d’estar pel nou Parlament?

En qualsevol cas, Rajoy va ser ahir al Congrés, el mateix dia que se’l censurava per no anar-hi. No era per gust, sinó forçat reglamentàriament perquè es tractava d’un afer de la UE, com ho és la cimera de Brussel·les sobre els refugiats. “Gràcies per venir”, va ironitzar Rivera, mentre Rajoy mirava la graderia amb desgana, com els toreros que saben que faran una feina de tràmit.