Costumisme madrileny
Francesc-Marc Álvaro analitza l’actualitat política: “Les negociacions entre els partits del pretès canvi, incloent-hi el pacte firmat per Sánchez i Rivera, han il·luminat l’escena de la política de Madrid d’una manera que tots podem veure el que ja es va constatar durant la campanya: no hi ha cap projecte creïble i estimulant per a Espanya”.
Després de la darrera reunió amb el líder de Podem, el secretari general del PSOE va declarar: “Estem més a prop del govern del canvi que de repetir les eleccions”. L’expressió govern del canvi apareix com a títol d’un article de Pablo Iglesias de finals de gener, però en aquell paper és sinònim de “govern plural i progressista”. En aquests moments, no sé si significa el mateix. D’altra banda, no és menor que es parli sempre de “govern del canvi” i no “de govern de canvi”, cosa que suggereix que s’està prometent un canvi històric, “el canvi”, com aquell canvi que el PSOE de 1982 va convertir en lema i bandera per arribar al poder. Podem, Ciutadans i PSOE diuen –tots tres– que són partits que encarnen el canvi. Si parlem d’un capgirament de gran abast, haurem de convenir que això, políticament parlant, vol dir fer grans transformacions. El canvi de Felipe González va ser un pla ambiciós per posar al dia Espanya, després del qual no la coneixeria “ni la mare que la va parir”, en descripció castissa i plàstica d’Alfonso Guerra.
Després d’una UCD que s’havia cremat pilotant la transició política, el PSOE tenia l’ambició legítima de dirigir les grans reformes que l’Estat espanyol necessitava per esdevenir una realitat homologada i homologable dins d’aquella petita Europa occidental que, llavors, conformava el selecte club de les democràcies del benestar i el progrés, en el context d’una guerra freda que semblava inacabable. El socialisme tenia un projecte per a la societat espanyola i pensava desplegar-lo aprofitant l’aval de més de 10 milions de vots. Els comunistes havien estat el gran partit de l’oposició al franquisme, però la ciutadania no els volia governant després d’Adolfo Suárez. El canvi era cosa d’uns joves que no tenien menys arrogància que la que avui exhibeixen el líder de Podem i els seus acòlits. Estaven segurs d’ells mateixos. Se sabien a punt de fer caure els murs del castell. Javier Solana ho explicava així a María Antonia Iglesias: “En vigílies de les eleccions del 1982 –després de tants anys en l’oposició–, vèiem com la possibilitat d’arribar al Govern es feia realitat: vam començar a treballar en programes perquè teníem la certesa que volíem responsabilitats de govern. Recordo les reunions amb Felipe, quan analitzàvem diferents esquemes, analitzàvem les prioritats, etcètera”.
El terme govern del canvi que difonen Sánchez i Iglesias és –potser– una picada d’ullet a la memòria col·lectiva. Hi va haver un canvi històric el 1982 i ara –se suposa– s’hauria de repetir. Però ahir hi havia una majoria absoluta i avui som davant una fragmentació que fa molt complicades les combinacions de governabilitat. La cúpula dirigent de Podem tenia, fa mesos, un guió segons el qual la seva arribada al poder seria un episodi equivalent al protagonitzat per aquell Isi
doro que lluïa jaqueta de pana. L’etiqueta “govern del canvi” forma part d’aquestes expectatives de triomf espectacular del partit lila. Però les coses no van anar així el 20-D. Malgrat els resultats dolents del PSOE, a Iglesias li han faltat molts vots per ser l’alternativa indiscutible.
Les negociacions entre els partits del pretès canvi, incloent-hi el pacte firmat per Sánchez i Rivera, han il·luminat l’escena de la política de Madrid d’una manera que tots podem veure el que ja va constatar-se durant la campanya electoral: no hi ha cap projecte creïble i engrescador per a Espanya. Mentre el PP viu de les inèrcies d’una versió tova i estàtica de l’aznarisme, els que haurien de fabricar un projecte estan dedicats a la tàctica i el màrqueting (Podem i Ciutadans) i a la supervivència (PSOE). Ni la crisi econòmica, ni la crisi de credibilitat dels partits, ni la crisi del sistema institucional del 78 (amb la subcrisi territorial catalana) han estat al·licients prou forts per activar un relat que pugui representar el que el socialisme va ser capaç de sintetitzar a primers dels anys vuitanta. La imaginació política ha estat substituïda per la hipermediació, uns lideratges prefabricats i la importació d’experiències d’altres latituds.
La cultura política de la transició sembla haver-se exhaurit. A Barcelona, això va passar abans que a Madrid, a causa de l’impacte que sobre el nacionalisme central van tenir l’acord del Majestic i, més tard, la majoria absoluta d’Aznar del 2000 combinada amb la negativa de Pujol a un pacte de governabilitat amb ERC quan Carod-Rovira li ho va proposar en seu parlamentària. L’esgotament d’aquesta cultura de la transició ha generat, a Catalunya, el projecte de la independència, fill directe de les polítiques recentralitzadores dels populars, de l’escassa voluntat dels socialistes de desmarcar-se’n i del possibilisme recargolat de l’Estatut del 2006. Al conjunt d’Espanya, per contra, la liquidació de la plantilla de la transició no ha parit cap projecte: ha creat un forat negre que condueix els actors polítics a una zona d’incertesa que accentua la seva inanitat. Els professionals de l’Estat –que per això hi són– evitaran que el forat negre s’expandeixi.
Les negociacions entre els partits del pretès canvi mostren que no hi ha cap projecte creïble per a Espanya