Els temes del dia
L’inici de la campanya de la declaració de la renda, que coincideix amb l’escàndol per les revelacions dels papers de Panamà; i el referèndum celebrat a Holanda com a símbol del avanç del populisme antieuropeista.
AHIR es va iniciar la campanya de la renda del 2015. Fins al 30 de juny, els contribuents espanyols podran presentar la declaració i saldar així els seus comptes amb l’Agència Tributària. La novetat d’aquesta campanya era la implantació d’un nou sistema en xarxa que havia de facilitar els tràmits. No dubtem que, en efecte, acabarà facilitantlos. Però el web de l’Agència Tributària es va col·lapsar ahir al matí, com sol passar al començament de la campanya recaptatòria. Cada any, els contribuents més diligents solen topar amb problemes similars.
Però potser el factor distintiu d’aquesta campanya de la renda no és aquest, sinó el context en què es produeix. Els diaris van destapar dilluns l’anomenat cas dels papers de Panamà. És a dir, la massiva filtració de documents d’un bufet panameny especialitzat en la creació de societats opaques i en les relacions entre particulars o empreses d’arreu del món amb els paradisos fiscals on reben acollida, i un tracte fiscal avantatjós, capitals d’origen divers.
La coincidència en el temps d’aquests dos fets –l’inici de la campanya de renda i l’esclat del cas dels papers de Panamà, que anuncia una concatenació de revelacions molt vistoses– convida a reflexionar. Perquè entre els afectats pel cas panameny, a més de financers, esportistes d’elit i celebritats, hi ha nombrosos polítics. Alguns són de Llatinoamèrica, d’altres d’Europa, d’altres d’Àsia. I molts tenen responsabilitats de govern que els han situat en la presidència dels seus països, o com a primers ministres. Precisament, dilluns es va saber, per exemple, que el premier islandès, Sigmundur Davíd Gunnlaugsson, s’havia vist forçat a dimitir.
No cal dir que aquesta mena de revelacions produeix un desànim enorme entre els contribuents. En particular en aquestes dates, quan fan comptes i es veuen obligats a desprendre’s de més recursos propis per col·laborar amb l’Estat. S’escampa entre ells la idea que els que més tenen són els que gaudeixen de més facilitats per eludir responsabilitats fiscals. Mentre que les classes mitjanes i assalariades són les que compleixen, inexorablement, amb les obligacions tributàries.
Es podrà dir que aquesta contribució és limitada. És cert. En la campanya del 2014 es van recaptar 7.574 milions d’euros (que cal afegir als 70.000 milions de les retencions a compte prèvies). Sent una quantitat respectable, no resol els problemes de tresoreria del país. En canvi, sí diríem que una regulació una mica més estricta dels capitals que freqüenten els paradisos fiscals podria produir ingressos molt apreciables per a les arques públiques. I això és una cosa convenient en qualsevol conjuntura i, sobretot, en aquesta, quan els serveis públics han patit –i pateixen– les retallades derivades de la crisi econòmica.
La desigualtat progressa al món a velocitat molt preocupant. Les conseqüències ja són patents per a les classes menys afavorides. Però, a mitjà termini, poden acabar sent també molt inconvenients per a les classes acomodades. Els governs han d’actuar sense demora per contenir i corregir un estat de coses com el que revela el cas dels papers de Panamà. I si no intervenen els governs nacionals ho han de fer les instàncies europees. No es tracta únicament de rescabalar els que es consideren perjudicats i de castigar els que abusen de la seva posició. Es tracta, principalment, de posar el sistema fora de perill d’unes irregularitats cada dia més greus que n’amenacen el futur.