Batasunització
Un dels miracles del procés va ser la inversió que es va produir en la relació entre la causa basca i la catalana. Malgrat que sovint hem anat a rebuf, i que sempre hi va haver més admiració des del costat català (tot descomptant, no cal dir-ho, el tema de la violència), el procés sobiranista va invertir els termes i van ser molts els que van lloar la intel·ligència estratègica que Catalunya mostrava al món. Era la revolta dels somriures, amb una capacitat de seduir internacionalment que comportava la virtualitat de sumar gent de totes les condicions.
Des de democristians fins a antisistema, des d’un Otegi fins a líders de la dreta europea, passant per les moltes centralitats. Catalunya va donar una mostra de civilitat, capacitat d’organitzar manifestacions de multituds sense tirar ni un paper a terra i, sobretot, va demostrar que es podia iniciar un procés de ruptura bo i caminant en el límit de la llei, sense cap altra trencadissa que la trencadissa final. Ferho bé, com ho havíem fet durant les darreres Diades, orgull desacomplexat de la capacitat del nostre país de reaccionar amb categoria.
Tanmateix, som al mateix camí? Perquè la projecció del procés en aquests últims temps ofereix una foto
L’estratègia del resistencialisme estètic de la CUP està impregnant Junts pel Sí i l’ANC?
invertida, com si ens estiguéssim corregint a nosaltres mateixos. I reblo la pregunta: estem passant de la revolta dels somriures a la batasunització del procés? O, encara més clar: l’estratègia del resistencialisme estètic de la CUP està aconseguint impregnar Junts pel Sí, l’ANC i el conjunt del moviment? I ho qüestiono amb un matís: entenc que la CUP faci la seva estratègia, perquè la seva naturalesa política és certament més propera a la kale borroka. Però una cosa és que la CUP busqui l’heroïcitat de pancarta, i una altra que ens oblidem que aquesta estratègia de confrontació frontal –i prou infantil– va obtenir els vots més minoritaris de tota la Cambra.
En aquest punt entenc els qui em recorden que, malgrat ser la menys votada, té el vot clau per a l’estabilitat política, però això comporta una altra pregunta: significa que la necessitat del vot cupaire ha traspassat la necessitat parlamentària i ha esdevingut una estratègia global? Parlant clar, la CUP està abduint Junts pel Sí? I encara que accepto la impertinència de la pregunta, em sembla obligada quan veiem mocions innecessàries per plantar cara, debats surrealistes sobre insubmissió dels Mossos i un Fuenteovejuna a la catalana, amb una alcaldessa que creu que l’heroïcitat passa per una senyera en un balcó.
És a dir, estem desfent el camí ben traçat que teníem, per anar a trotar per la muntanya. Cras error, si fos el cas, perquè no oblidem que el que va aconseguir el miracle d’una aclaparadora majoria parlamentària a favor de la independència no va ser l’estètica basatuna, sinó la civilitat noucentista. És com si tornéssim als anys trenta, i cometéssim els mateixos errors.