Cooperació en serveis de salut
Una lliçó de la vigent crisi econòmica és que no es poden gestionar serveis de salut sense tenir una visió global dels problemes i que hem de buscar solucions innovadores que permetin superar les limitacions de les organitzacions sanitàries. Especialment d’aquelles que, des d’una posició estrictament local, no poden superar-les per falta de capacitat econòmica, per insuficiència de població atesa o per falta de professionals.
El manteniment d’una concepció integral de l’atenció a les persones, garantint la continuïtat entre nivells, justifica un nou paradigma que s’ha obert pas aquests últims anys. Un model de cooperació en- tre els proveïdors de serveis de salut a la recerca de la viabilitat i sostenibilitat de les organitzacions, amb garanties d’equitat, qualitat i seguretat per als pacients.
Els responsables de la governança de les entitats proveïdores, els seus gestors i fins i tot els professionals sanitaris han incorporat en el seu ideari una perspectiva sistèmica per a l’abordatge d’aquests reptes. La complexitat de la gestió sanitària indueix a la cooperació vertical i horitzontal i cal estar disposats a perdre identitat corporativa per afavorir projectes comuns i visions compartides amb altres proveïdors. Aquesta és la línia d’actuació que ha trobat ressò en èpoques de crisi en la qual cal aprofundir i continuar treballant.
Les idees clau que durant aquests anys han anat prenent forma en l’imaginari col·lectiu del sistema de salut per a la pro- visió de serveis sanitaris han estat el diàleg entre els operadors del sistema, el treball en xarxa i la construcció d’aliances estratègiques. Les raons han estat de tot tipus: d’índole interna (reduir incerteses i debilitats), estratègica (creació i/o explotació conjunta de nous serveis) i competitiva (millorar la qualitat de les prestacions), o una combinació de totes elles.
Reforçar els principis de coordinació i cooperació entre els diferents centres sanitaris i nivells assistencials no es contradiu amb la necessitat de donar més impuls a l’autonomia de gestió dels centres, sense que disminueixi el caràcter de servei públic i amb el contrapunt necessari de control i fiscalització dels seus resultats amb independència de si la titularitat dels dispositius assistencials és pública o privada.