Una derrota de l’esperit europeu
La ruptura parcial de les regles de joc europees ha conduït a les primeres expulsions massives de refugiats que arribaran a Turquia sense tenir la seguretat que els tractaran amb la dignitat que mereixen.
Hi ha un distanciament entre els governs i el que opinen públicament sobre la gestió de la crisi, la cohesió europea, l’Estat de benestar i l’efectivitat de les directrius que surten de Brussel·les. Les raons d’Estat s’han posat a la defensiva i han perdut aquell punt d’humanisme que ha caracteritzat Europa els últims cinquanta anys.
Es tanquen fronteres, s’aixequen tanques i s’impedeix el lliure pas de persones, també als països que havien subscrit el tractat de Schengen. El que passa a les platges gregues i les seves illes aquests dies té un aire de derrota dels valors europeus. Quan a Europa es mobilitzen milers de persones per aturar l’entrada d’estrangers o per expulsar-los de matinada, sense mitjans i sense garanties, els pitjors records vénen a la memòria col·lectiva.
El 1914, els estats d’Europa van anar a una guerra pensant que era impossible, que en qualsevol cas seria breu i que no es convertiria en la primera gran car-
Europa està perdent l’humanisme que durant 70 anys va construir un gran espai de pau i convivència
nisseria humana del segle passat. Els estats europeus seguien la lògica westfaliana i es preparaven per a possibles conflictes que no s’observaven a l’horitzó. S’armaven per defensar i expandir les seves fronteres.
Els estats majors militars i els governs de Berlín, París i Londres tenien una percepció diferent de la realitat. Uns es volien armar per guanyar futures guerres, i les societats respectives pujaven al carro del progrés i dels avenços socials pensant que el món havia entrat en la pau perpètua de la prosperitat. Van córrer rius de sang en les dues guerres per les tensions ideològiques i també pel nacionalisme dels estats que encara dominaven continents sencers com a conseqüència de les colonitzacions. Dominació de terres i de persones.
Les tensions internes que s’observen a Europa, Rússia, la Xina i els Estats Units avui tenen en comú la falta de complicitat entre els dirigents polítics i les respectives ciutadanies. La política ha perdut contacte amb la realitat i la realitat marxa solitària buscant fórmules noves, en molts casos amb missatges simplistes i populistes, amb promeses que les masses acullen amb entusiasme.
Per què Espanya, per exemple, només ha rebut 18 refugiats? Perquè la voluntat d’acollida de molta gent ha topat amb la inoperància del Govern espanyol, que no ha complert els seus compromisos. Això només és competència de l’Estat, deia la vicepresidenta Sáenz de Santamaría amb cert enuig. Doncs que ho faci l’Estat. I no ho fa. Per por de no sé què, per por a les urnes. Es perd el respecte envers l’altre, creix la xenofòbia, ens tanquem en debats de baixa volada i oblidem que l’Estat ha de vetllar per tothom però especialment pels més fràgils, que avui són els fugitius de guerres i persecucions.