La discòrdia admirada
Aquesta fotografia, destinada a l’ús postal, revela que el conjunt es mereixia ben bé l’interès. I no només des del punt de vista artístic i per tant minoritari, sinó que ja s’havia guanyat l’interès popular.
No debades l’obra de Gaudí havia estat batejada com “la casa dels ossos” i “la casa dels badalls”, per tal com recorda parts de l’esquelet humà i per la forma peculiar de les tribunes del principal i del primer pis. Després es va imposar la visió de conjunt: mançana de la discòrdia.
I aquest és el títol de la molt interessant i ben documentada monografia col·lectiva escrita per set autors, incloent-hi Judith Urbano a més en qualitat d’editora (publicat per la Universitat Internacional de Catalunya). És una obra oportuna, perquè es tractar del primer estudi global sobre un fragment de paisatge tan insòlit, preeminent i central, però també perquè aporta informació sobre una cosa que es tenia per ben sabuda però que fins i tot ara encara no falta qui ignora que va ser una rehabilitació. Em refereixo al fet que tot aquest fragment de mançana ja estava construït mitjançant cinc cases projectades per mestres d’obres i que les intervencions posteriors que es va fer en totes van aprofitar la base estructural que hi havia.
Una actuació que, a la meva manera de veure-ho, reflecteix el tarannà indígena, posat a prova fins i tot en anys d’esplendor econòmica de la burgesia; per això em sembla molt representativa aquesta opció imitada per cinc propietaris diferents i en un període brevíssim de temps: quinze anys. Val la pena esmentar les dades bàsiques, per ordre d’aparició en escena.
1864. Casa Rocamora. Número 35. Joaquim Sitjàs, mestre d’obres. El 1905 Lluís Domènech i Montaner la transforma en casa Lleó Morera.
1868. Casa Comas. Número 37. Pau Martorell, mestre d’obres. El 1911 Enric Sagnier la transforma en casa Mulleras.
1868. Casa Martorell. Número 41. Antoni Robert, mestre d’obres. El 1900 Josep Puig i Cadafalch la transforma en casa Amatller.
1871. Casa Torruella. Número 39. Jaume Brossa, mestre d’obres. El 1915 Marcel·lí Coquillat la transforma en casa Bonet.
1875. Casa Sala. Número 43. Emili Sala, mestre d’obres. El 1906 Antoni Gaudí la transforma en casa Batlló.
La intervenció de Josep Puig i Cadafalch va tenir problemes per obtenir el permís municipal, perquè no havia respectat les ordenances, mentre que Gaudí va haver d’esperar tretze anys per poder aconseguir-ho. L’ordenança era ben curiosa: “Tot propietari és àrbitre d’adoptar per a la façana del seu edifici el tipus d’arquitectura que li plagui mentre el projecte no constitueixi un conjunt extravagant o ridícul”.
Felicito Judith Urbano per reivindicar l’ús de mançana, una paraula que hauria de ser acceptada en aquest sentit al diccionari.
Els cinc propietaris van optar per la rehabilitació en comptes de la demolició