De fogons i ganivets
Ho escriu Maylis de Kerangal al llibre Un chemin de tables, sobre la feina, minuciosament detallada, d’un cuiner jove a París: “El cuiner s’ha convertit en un personatge important de la societat contemporània, una estrella mediàtica definitivament allunyada del paio rondinaire i misteriós que anava traient els plats des del secret del seu antre, i les cuines s’han convertit en estudis de televisió”. Aquesta observació es pot aplicar a la tradició, consolidada durant dècades, dels programes ortodoxos de cuina o dels documentals que combinen viatge i gastronomia. I, més recentment, s’han imposat formats competitius tan exitosos que fins i tot tenen equivalents amb nens sense que intervinguin els serveis de protecció de la infància.
CUINES NACIONALS. Però, a més de la popularització dels cuiners a través dels realities o dels documentals, la ficció continua explotant aquest filó. Ho hem vist a El chiringuito de Pepe (Telecinco), una sèrie de nivell notable perjudicada per un metratge que li fa perdre el vigor argumental que tindria si no hagués d’ocupar una franja tan àmplia de la graella. I els amants del gènere ara poden trobar a les grans superfícies virtuals legals europees la primera temporada en DVD de la sèrie francesa Chefs. Potser no té la sofisticació i els acabats de les sèries de Canal+, però té l’al·licient de combinar molt bé la descripció d’un món –a la manera de Ratato
uille però sense concessions a l’humor– amb personatges molt definits i una densitat dramàtica més propera als conflictes shakespearians que no pas a una successió d’anècdotes intranscendents. Els paral·lelisme entre Chefs i el llibre de Maylis de Kerangal –que els lectors catalans poden descobrir a través de l’excel·lent Reparar els vius (Angle Editorial)– són notables. Mentre el llibre explica la peripècia d’un cuiner inquiet, que canvia de feina seguint un mapa mutant de circumstàncies i d’impulsos, Chefs retrata el descobriment de la vocació d’un jove que surt de la presó i que, a poc a poc, descobreix la influència hereditària d’un xef excèntric però molt competent d’un petit res- taurant parisenc. Per fer-ho més evident, però sense caure en l’obvietat, el restaurant es diu Le Paris i el menjador està decorat amb fotografies de la torre Eiffel en construcció. De la mateixa manera que El chiringuito de Pepe connecta amb el to de la millor comèdia espanyola costumista, amb tocs de tendresa celtibèrica (tipus Calabuig, salvant les distàncies) i no renuncia a parodiar el xoc cultural i generacional entre la cuina moderna i l’univers tradicional de fregits, Chefs explota el patrimoni gastronòmic francès i no perd ocasió de reivindicar-se seguint un equilibri compensat entre el melodrama i l’aproximació a un món de ganivets, cremades i passions picants. L’evolució del paper del cuiner és un fet, en la ficció i en la realitat. La prova és que Pepe Rodríguez, el cuiner simpàtic del trio de jutges de Master
Chef, afirma que el seu programa socialitza la cuina i reforça la marca Espanya. ¿Què és la marca Espanya? Els trens buits d’alta velocitat que són una ruïna pel país però que permeten que el president en funcions, que sovint sembla més de ficció que real, se’n senti temeràriament orgullós.
El restaurant de la sèrie es diu Le Paris i el menjador està decorat amb fotografies de la torre Eiffel en construcció