ANÀLISI Venjança contra els ‘pel·liculers’
A ‘Esa puta tan distinguida’ les referències a la realitat del cinema espanyol són més que evidents
A Juan Marsé li interessa el cinema. Sempre li ha interessat. Tant com per anar deixant cadàvers en nom seu; en nom de l’anomenat setè art.
Fins i tot, com ara, quan treu una nova novel·la, el premi Cervantes 2008 sol parlar igual o més de cinema –o n’hi solem fer parlar més, més ben dit– que de literatura.
Potser perquè sabem que no s’està pas de parlar (malament) d’aquells que s’han atrevit a portar les seves novel·les a la pantalla.
Una viatge a l’hemeroteca amb el nom de Juan Marsé com a objectiu dóna poques declaracions sobre aquest o aquell escriptor, i menys quan Marsé es va inventar allò de la prosa sonall (brillant!) sobre la sonora manera d’escriure de Paco Umbral.
Però ni aquesta definició pot competir amb perles com “Vicente Aranda i Fernando Trueba tenen poc talent”, dos dels directors que han adaptat obres de l’escriptor del Guinardó. En el cas de Trueba, la injuriada per Marsé El embrujo de Shaghai (2002), i en referencia al seu amic Aranda, autor de quatre adaptacions: La chica de las bragas de
oro (1980), Si te dicen que caí (1989), El amante bilingüe (1993), i Canciones de amor en Lolita’s Club (2007). Això és reincidir. Més mostres de la seva rancúnia envers els cineastes que toquen amb els dits bruts l’obra de Marsé? “En general tots els guions adaptats de les meves novel·les són dolents”, ha dit Marsé més d’una vegada, on aquest “en general” salva només el guió d’El
embrujo de de Shanghai, escrit per Victor Erice. Un guió al qual Marsé mateix s’ha referit més d’un cop com a “superior a la me- va novel·la” i que finalment va aparèixer com a llibre perquè Erice es va retirar –va ser retirat– de la producció del rodatge pel productor Andrés Vicente Gómez, que l’hi va passar a l’injuriat Trueba. Com Jordi Cadena ( La oscura historia de la prima Montse, del 1978), i Gonzalo Herralde Últimas tardes con Teresa, 1984).
Esclar que en aquest cas, en el cas d’Esa puta tan distinguida, està més que justificat referir-se al cinema pel tema que tracta la novel·la per si sola, i encara més per les intencions confesses que hi ha darrere l’escriptura d’aquesta novel·la. Unes intencions que Marsé mateix ha resumit alguna vegada com “una venjança contra no pas pocs pel·liculers d’aquest país”. O així ho anunciava ell mateix cap al 2007, quan es va publicar Ronda Marsé (Candaya), llibre d’anàlisi i homenatge a la seva figura editat per la professora Ana Rodríguez Fischer.
Un mosaic de textos on professors, assagistes i escriptors amics i enemics, que hi ha de tot, parlaven llargament de l’autor d’Últimas tardes con Teresa.
Aquell llibre tenia el valor afegit d’anar acompanyat d’un documental sobre la figura de l’escriptor. A Un jardín de verdad con ranas de cartón, que és com es diu el documental realitzat per Xavier Robles, Marsé llegeix un fragment de la que havia de ser la seva pròxima novel·la, encara sense títol. Llavors Marsé parlava d’un escriptor –àlter ego seu– que l’any 1982 rebia l’encàrrec d’un prestigiós director filoco
munista anomenat J.A. Beltran (que als malpensats de sempre els recordarà la figura del finat J.A. Bardem).
El cineasta vol fer una pel·lícula de “realitat nua” sobre un cas real que va passar el 1948, l’assassinat d’una prostituta al cinema Delicias de Barcelona, un cas que en certa mesura recorda l’afer que el mateix Marsé, maquillant la realitat, havia explicat a Si te di
cen que caí (1973) sobre l’assassinat de la famosa Carmen Broto a les proximitats del bar Alaska del barri de Gràcia.
En qualsevol cas la literatura i la metaliteratura –l’escriptor que parla amb l’autor del crim que ell ja va novel·lar fa molt de temps– s’alien en aquest cas per, entre altres objectius, aquesta venjança evident on apareix un productor que també recorda, i molt, la figura del productor Andrés Vicente Gómez i d’altres personatges del cinema espanyol.
D’on ve aquesta pertinaç crítica de Marsé als cineastes que s’atreveixen amb la seva obra? Precisament de la incapacitat de dur a terme, diu, el procés de traducció d’un llenguatge a l’altre. No és una qüestió de fidelitat a la lletra, a la seva lletra. És la incapacitat de convertir en imatges unes històries que, per la seva pròpia manera d’escriure, són ja per si mateixes molt visuals.
Vet aquí l’error i la trampa en la qual han caigut els cineastes. Deixar-se portar pel cant de sirena d’unes evocadores imatges –sobre el paper– que haurien de ser una altra cosa a la pantalla.
La següent pregunta també és evident. Si no li agrada com l’adapten per què repeteix, Marsé? Pels diners, per descomptat. Pero Marsé no confon mai un generós xec amb la llibertat d’expressió: el preu dels drets d’adaptació no inclouen el silenci de la seva opinió. Per tant, veurem alguna vegada l’adaptació cinematogràfica d’Esa puta tan dis
tinguida?
Si paguen, sí. Esclar. Ara bé, qui s’hi atreveixi que s’atingui a les conseqüències.