El pla Suárez
El Barça troba la solució que tant va buscar per superar entramats defensius superpoblats
UN
LLARG CAMÍ Es parlava de pla B i Messi es va fer fals davanter centre, però l’antídot ha sorgit de l’ortodòxia: el nou clàssic
45 GOLS EN 8 MESOS
Exerceix de matador i al vestidor li diuen “gordo”; és obstinat, instintiu, difícil de fer caure
El partit que el Barça disputava dimarts contra l’Atlètic de Madrid ja s’havia vist abans al Camp Nou. El déjà vu era inevitable. El fantasma de l’Inter de Milan de Mourinho (2010), també el del Chelsea de Di Matteo (2012), va aparèixer durant la primera part encarnat pels jugadors de Cholo Simeone, un entrenador extraordinari amb dots de capatàs que dirigeix un equip de marines espectacularment organitzat, programat per reduir espais de manera coreogràfica. El Barça oposava poc davant aquesta barrera infranquejable, recordava aquelles nits d’impotència que la possessió de pilota semblava l’objectiu final (la porteria) en lloc del vehicle per arribar-hi. I certa malenconia es va apoderar de l’estadi. Amb 0-1 es va arribar al descans.
La mateixa debilitat, sorgida de tant en tant durant l’etapa triomfal de Pep Guardiola a la banqueta, va originar al seu dia un agitat debat sobre la necessitat de fer un gir al guió habitual que anés més enllà d’enviar Piqué a l’àrea rival, en versió actualitzada de l’Alexanko dels anys noranta, a caçar pilotes aèries.
Tito Vilanova, en la seva única temporada com a entrenador, va estar a punt de fer el pas. El seu favorit era Aduriz, una aposta que ara es revela visionària (encara avui, amb 35 anys, el basc és un davanter d’alt nivell, prova d’això és la seva recent convocatòria per a l’absoluta), però de la qual el malaguanyat entrenador va desistir perquè va entendre que no valia la pena fitxar un rematador només com a recurs d’emergència. El sistema de joc havia de prevaler i els matisos es van descartar.
Leo Messi com a fals davanter centre havia resultat ser un formidable invent tàctic, però el factor sorpresa va anar decaient i Mourinho i altres tècnics van acabar dissenyant aquella famosa gàbia de tres puntes (dos centrals aliats amb el migcampista defensiu) al vèrtex de l’àrea tan difícil d’esquivar. Primer l’Inter, amb un home menys (expulsió de Motta), i després el Chelsea, igualment en inferioritat (Terry) i a sobre amb gol de Torres, aquest l’últim any de Guardiola, van fer fora el Barça d’Europa gràcies a l’aplicació d’un entramat defensiu compacte, superpoblat, més o menys amant del joc brut però efectiu. Gerardo Martino, més tard, també va ser vençut per l’ordre matalasser i no hi va trobar antídot.
La solució ha arribat tornant a una certa ortodòxia.
Luis Enrique i Andoni Zubizarreta van decidir anar al mercat i anar a buscar el millor rematador del món del moment, que es desgastava al Liverpool, i el club els va concedir el desig a canvi de 82 milions d’euros. Així de senzill, així d’arriscat.
Perquè el Barça apostava per introduir al seu poètic engranatge un element distorsionador, i no per la seva temible falta d’autocontrol, que també, sinó perquè futbolísticament poc tenia a veure amb el reconeixible estil Barça.
A priori es buscava amb l’uru- guaià el que s’havia perdut anys abans amb l’acomiadament de Samuel Eto’o, un contrapunt més instintiu que acadèmic, útil per adaptar-se a situacions complexes i partits embolicats, abandonant la idea del model de joc com un material rígid i aportant-hi flexibilitat.
L’aposta ha sorprès la mateixa empresa. Suárez va ser vital en la conquesta del triplet i en la segona temporada suma 45 gols oficials en poc més de 8 mesos, xifra només superada al club per Ronaldo, el brasiler (47), i Leo Messi (73). A sobre de la bona sort, s’ha convertit en amic de l’ànima de Messi, un plus convivencial inesperat i no sempre senzill atenent als precedents (Ibrahimovic i d’altres) que ha permès, a més, veure l’argentí desocupant el centre ja sigui des de la banda o darrere del nou, enriquint el seu joc, despertant el seu costat més generós, equilibrant la seva inqüestionable capacitat golejadora amb la de passador.
Quan Suárez va arribar a la Lliga es va activar una campanya de desprestigi que l’acusava d’excés de pes. “Gordo”, li diuen alguns jugadors al vestidor blaugrana des de llavors, irònicament. El davanter uruguaià, habitual del gimnàs, en realitat és una roca difícil de tirar, per la seva proverbial obstinació i pel seu poderós tren inferior. “És un pesat”, diu de broma Alves.
El Barça el perd per a Anoeta per sanció, però és probable que el descans li vagi bé. L’uruguaià necessita baixar de revolucions després de l’excitant nit de dimarts, amb els dos gols salvadors com a home d’àrea i amb les accions antireglamentàries a Juanfran i Filipe Luís no detectades per l’àrbitre. “Hi va hagut moltes picabaralles, jo n’he tingudes unes quantes”, va reconèixer en acabar.