Suárez flirteja amb l’expulsió
Fernando Torres va marcar; Luis Suárez, també. Torres, va decidir; Suárez, també. Torres va deixar el seu equip amb deu al minut 35; Suárez, tampoc.
Com pot ser que Torres i Suárez, dos jugadors tan experimentats, bons professionals especialment, perdin els papers, com abans-d’ahir a la nit? Admeto la propensió a la indulgència amb els rampells. El futbol no és una funció de teatre: aquí les passions són espontànies i irrepetibles. Que Torres i Suárez actuessin com si fossin juvenils és una mostra d’entrega. Però, alerta, la línia que separa l’entrega de l’estupidesa sobre un terreny de joc és molt fina...
Luis Suárez carrega un passat i ha tingut el mèrit –o potser és aquest concepte en voga del “creixement personal”– de sortir indemne de la pròpia reputació i de les provocacions. Ho veiem tot en un camp, no sentim mai res...
En el tram decisiu de la temporada, aquí i ara, Suárez suma dos partits seguits, i a casa, a punt de ser expulsat. I no per doble groga. Dissabte l’uruguaià va deixar anar el braç al minut 26 a Pepe, que, a banda, d’angelet, ja té vis teatral. Seguint les normes ancestrals i no escrites del futbol, Pepe s’hi va tornar a la segona part. El col·legiat Hernández Hernández va pensar que el llistó d’aquella guerra particular exigia una mica més –sang, per exemple– i va deixar que en sortissin lliures, tot i que Suárez va ser amonestat pel seu primer encàrrec.
Contra l’Atlètic de Madrid, la percepció que Suárez juga amb foc en el moment en què més se’l necessita va
La percepció que Suárez juga amb foc en el moment en què més se’l necessita va flotar amb la puntada de peu en l’aire...
reaparèixer amb força. Ostentosa puntada de peu en l’aire a Juanfran, sense pilota en joc, al minut 34, un abans que Torres fos expulsat. Aquells 120 segons van ser determinants per al curs del partit, i potser de l’eliminatòria...
La segona acció de Suárez va ser una altra alarma vermella. Quan l’Atlètic de Madrid ja jugava amb deu, el davanter blaugrana clava una plantofada a Filipe Luís, al minut 69, empat a un en el marcatge. Un àrbitre amb menys personalitat –i Felix Brych en va tenir: els seus errors ho avalen– ho hauria considerat agressió (i hauria restablert la igualtat numèrica, un tipus de justícia igualitària que entusiasma els arbitratges espanyols).
L’Atlètic de Madrid és un miracle: traspassa cada temporada i ha convertit una cosa tan lletja com defensar en una coreografia fascinant. En el seu repertori, el partit de tornada és un xec en blanc per “cobrar els deutes del Camp Nou”. – Que bueno que viniste, Luis! Ja m’imagino el partit que espera Suárez (i la resta de l’equip) al Calderón. Estem tots avisats.