La tempesta parlamentària

ALa tempesta, William Shakespeare explica la història de Pròsper, el duc legítim de Milà, que ha estat expulsat del seu territori pel seu germà Antoni. Després de naufragar el seu vaixell, el duc es refugia amb la seva filla en una illa deserta, on aprèn les arts de la màgia, la qual cosa li permet contactar amb esperits com Ariel. Amb la seva col·laboració, desencadenarà una tempesta perquè la nau del seu germà sotsobri, però el que hauria de ser una revenja a l’illa acaba amb un final feliç, i Pròsper perdona els enemics i permet el casament de la filla amb el príncep de Nàpols, que navegava amb Antoni.

L’obra teatral de Shakespeare serveix per saber que no sempre les situacions dramàtiques tenen un final tempestuós, però també que després de les tempestes sol venir la calma. I fins i tot que és bo conèixer una mica de màgia per controlar les forces de la naturalesa. Veient la picabaralla de dimecres entre Pablo Iglesias i Albert Rivera al Congrés, de la qual no es va escapar Pedro Sánchez, es podria pensar que era impossible un acord d’investidura. I és possible que sigui així, però el diàleg a tres d’ahir ni va ser tens, ni va servir per incrementar els retrets. Ningú no dóna per trencades les negociacions, i el PSOE fins i tot va anunciar que veia possible incorporar propostes de Podem a l’acord amb Ciutadans. Què havia canviat en 24 hores? Al Parlament, les tres forces que negocien van voler marcar territori. És millor aixecar el to en públic que fer-ho en privat; és millor marcar les línies vermelles en veu alta que haver de delimitar-les amb la boca petita. Unes noves eleccions no arreglen res.

A La tempesta, Sebastià, fill del rei napolità, crida enmig del temporal: “Què feu aquí? Ho deixem tot i ens ofeguem? Voleu que ens enfonsem?”. S’acosta el 2-M i ningú no vol acabar al fons del mar. Queda per veure si són capaços de mantenir la nau a la superfície i si Rajoy és capaç d’aprendre màgia perquè la tempesta creixi.