Contrareforma laboral
Eulàlia Solé carrega contra les últimes reformes laborals dutes a terme a Espanya, enaltint, d’altra banda, la rebel·lió protagonitzada pels francesos per impedir que n’hi imposin una del mateix tall que l’espanyola: “La flexibilitat esgrimida com un mitjà per reduir l’atur ha estat un engany, atès que el que s’ha creat ha estat una massa de parats, molts sense subsidi d’atur, i de joves sense esdevenidor.”
AFrança, les mobilitzacions en oposició al projecte de llei laboral són multitudinàries. No una sinó quatre manifestacions, fins ara, en contra d’una reforma inspirada en l’espanyola de l’any 2012. Vistos els resultats obtinguts aquí, no sols resulten lògiques les protestes sinó que la sensatesa aconsella que no desisteixin. Si a Espanya el deteriorament es va colar per causa d’una debilitat social i sindical que s’està pagant cara, és possible que les forces socials franceses esdevinguin més eficaces.
Amb la reforma del 1997 ja es va plasmar una inflexió negativa tant en drets laborals com en protecció social. Governava José María Aznar i va ser fruit d’un acord entre empresaris i sindicats amb el suport del govern. S’introduïa un galimaties de contractes desfavorables per als treballadors, culminant amb la indemnització per acomiadament, en cas de contracte fix, de 33 dies per any treballat amb un màxim de 24 mensualitats en lloc de l’anterior barem de 45 dies i 42 mensualitats.
Quinze anys després, el Govern Rajoy va aprovar una nova reforma, sense el consens de la patronal i els sindicats, capaç de fer enyorar l’anterior. Acomiadament lliure i gratuït durant el primer any, facilitant una rotació de franc dels treballadors; possibilitat de reduir salaris i jornades laborals, modificar les funcions de l’empleat i fins i tot exigir un canvi de residència. Els fruits obtinguts són ben coneguts. Contractes porqueria, precarietat laboral, temporalitat portada a l’escarni d’una setmana, un dia. La flexibilitat esgrimida com un mitjà per reduir l’atur ha estat un engany, atès que el que s’ha creat ha estat una massa de parats, molts sense subsidi d’atur, i de joves sense esdevenidor. Sense esperances de comptar amb uns ingressos fixos i suficients per independitzar-se, formar una família, tenir fills. Res de creació d’ocupació, d’economia productiva, i sí a la supremacia del mercat financer.
Quan un govern actua contra la gran majoria –classes mitjana i baixa–, què cal fer? De moment, assalariats i estudiants francesos ho tenen clar. Sobretot quan els papers de Panamà han despullat una elit mundial d’evasors que comprèn caps d’Estat, altres polítics destacats, milionaris de la llista Forbes. En democràcia, per definició, les lleis les fan els ciutadans i a favor de l’equitat. La resta és una caricatura.