El llarg epíleg de Beiras
L’històric líder del nacionalisme gallec fa 80 anys amenaçant encara de presentar-se a les autonòmiques
Després d’escindir-se del BNG es va convertir en una referència per a l’esquerra rupturista del conjunt d’Espanya. “Vaig néixer amb el Front Popular”. Així va explicar la seva arribada al món a Santiago de Compostel·la el 1936 el veterà líder nacionalista gallec Xosé Manuel Beiras Torrado, que dimecres va complir 80 anys. Amb més de cinc decennis d’activitat política, des que el 1963 va participar, en la clandestinitat, en la fundació del Partit Socialista Gallec (PSG), aquest economista segueix al peu del canó com a diputat autonòmic i fins i tot amenaça de postular-se a la presidència de la Xunta per En Marea, l’aliança del seu partit nacionalista, Anova, amb Podem i amb la branca gallega d’Esquerra Unida. Però el mateix Beiras també reconeix que aquesta candidatura no seria “versemblant” per la seva edat i les seves xacres físiques.
En una suggestiva ironia del destí, Beiras ha agafat el relleu de qui va ser el seu gran antagonista, Manuel Fraga Iribarne, com el dirigent polític de primera línia més gran. Al marge d’un fugaç acostament el 2002 amb una sèrie d’abraçades i un dinar de lluç amb grelos, a l’antic ministre de Franco que va presidir la Xunta entre els 67 i els 82 anys Beiras l’anomenava “Fragagá”. Una vegada el va definir com “un diplodocus del quaternari antediluvià que amb un adequat tractament de carboni 14 va arribar a la presidència de la Xunta”. Ara aquest líder nacionalista no es descriu a si mateix com un dinosaure, però sí que admet que es troba fora del temps, en un epíleg que, adverteix, pot arribar a ser el més llarg dels capítols d’una obra.
Els 80 anys de la vida del que és considerat el gran líder del nacionalisme gallec de la segona meitat del segle XX i començaments del XXI donen per a molts capítols. Fill d’un comerciant de Santiago que va militar al Partit Galleguista de la II República, Beiras va ser el nen prodigi que la intel·lectualitat galleguista va enviar a la Sorbona a formar-se. A París el van enlluernar els grans mites del teatre francès de llavors, dels quals va aprendre un domini incomparable de l’escena, que se suma al seu instint musical de pianista.
Al capdavant del PSG, i després de negar-se a integrar-se al PSOE tal com v fer el PSC, Beiras va fracassar a les generals del 1977, i arran d’això es va enfonsar en una molt profunda crisi personal que va definir com la “baixada als inferns”. Va tornar per entrar al Parlament gallec el 1985 com l’únic diputat del BNG. El 1997 va treure 18 escons i es va convertir en el cap de l’oposició. Després es va estavellar intentant derrotar Fraga, el BNG el va defenestrar i va sortir del Parlament el 2005. El 2012 es va escindir, va fundar un altre partit, Anova, es va aliar amb Esquerra Unida i va donar la campanada a les urnes obtenint dos escons més que el Bloc, al capdavant de l’Alternativa Gallega d’Esquerra (AGE).
La que va començar amb l’AGE és la fase que Beiras anomena el seu “epíleg”, un període en què la seva tornada al Parlament s’ha centrat en la seva faceta teatral, en sortides de to, com el costum que té de picar els escons dels diputats del PP, mentre que el contingut ha estat escàs. Però Beiras s’ha erigit en una gran referència per a l’esquerra rupturista del conjunt d’Espanya, sobretot a través de la seva connexió amb un jove politòleg que va ser a la seva campanya del 2012 com a assessor d’Esquerra Unida, Pablo Iglesias.
La combinació del federalisme de Podem i el nacionalisme de Beiras es va plasmar en l’èxit electoral de les municipals a les ciutats corunyeses que després es va estendre a tot Galícia a les generals, en les quals En Marea va ser la segona força. D’aquests triomfs va sorgir l’opció de convertir-se en l’alternativa al PP en les autonòmiques d’aquest any. En aquest escenari, Beiras apareix com l’aglutinador de la sempre tensa barreja de nacionalisme i rupturisme, tot i que la seva edat i trajectòria li resten crèdit com a una opció seriosa de govern. Però de moment, es resisteix a extingir-se.