Ecologia i feminisme
Maternitat i matèria vénen de la mateixa arrel etimològica: mater. La matèria és materna, l’ecologia és matriarcal com la industrialització és patriarcal. Bachofen, que va postular l’existència de societats matriarcals en la prehistòria, afirma que l’estructura mental del matriarcat i les seves religions tel·lúriques tenen una actitud positiva cap a la naturalesa, orientada cap a les coses materials, al contrari que el patriarcat, que ho està més cap al món intel·lectual i espiritual.
A què es deu que la dona hagi decidit emancipar-se als anys setanta i no abans? Per mi hi ha dues raons: la píndola i la bomba atòmica, és a dir, la possibilitat de controlar els fills i el perill d’extinció. Tenint un fill després d’un altre no es pot treballar, si no és en el camp; si no s’han de tenir vuit fills perquè en visquin quatre i si, a més, es pot quedar embarassada quan ho decideix, la dona pot sortir a treballar a la ciutat. D’altra banda, el perill nuclear, capaç d’arrasar-nos completament, les ha empès a prendre el poder per no deixar-lo en mans dels homes, dels quals no es refien. Han sortit al carrer i han pres el poder. És normal que en una època feminista l’ecologia cobri preponderància.
Diria que l’ecologia i la seva vigència actual es deuen a la intuïció profunda d’una mala relació entre el sistema industrial modern i el tao de la naturalesa. Això és, en definitiva, el que planteja l’ecologia com a crítica als excessos de la tecnologia consumista. Aparentment, l’ecologia és assimilable dins del capitalisme, perquè es limita a denunciar i corregir els excessos biològics del sistema, sense qüestionarlo. Es tracta de gastar diners per protegir espècies, boscos o rius, obligar les fàbriques a instal·lar aparells de depuració i els governs a legislar en contra de la contaminació; però tot això dins de l’economia de mercat. És l’elegant posició de Greenpeace, que llança dòlars esperpèntics i desplega pancartes davant del Fons Monetari Internacional per després entregar-se a les autoritats competents. Però això és només una banda de l’espectre ecologista; hi ha implicacions més serioses, si es vol aprofundir en el model ecològic.
Per començar, la noció darwiniana de competència o lluita per la vida està en contradicció amb el fonament de l’ecologia, que és la cooperació i la simbiosi. La teoria de Darwin és una traducció a la biologia de les doctrines d’Adam Smith sobre la lliure competència al mercat, per la qual les empreses eficaces arruïnen, o es mengen, les ineficients, i aquesta lluita per la sobrevivència serveix d’estímul per a la bona marxa de l’economia, on, al final, una mà invisible arreglarà els despropòsits i violències dels implacables devoradors individuals en benefici de la societat en el seu conjunt. Els ecologistes neguen que la naturalesa es comporti únicament com Darwin afirma, amb relacions de competència; la simbiosi i la cooperació són tant o més importants que la lluita i la competència. El sacrosant axioma del mercat lliure, la competència entre individualistes, queda en dubte en vista de les teories ecològiques.
Però n’hi ha més, d’implicacions: les arrels filosòfiques de la crisi ecològica estan en la mitologia judeocristiana, segons la qual el creador és diferent i absent de la creació; el món, una vall de llàgrimes, i la naturalesa, un vedat de caça on l’home és rei i senyor de vides i hisendes. Una mitologia en la qual Déu no és en la naturalesa i, a sobre, la lliura a l’home com la seva finca no podia portar a una aptitud respectuosa de l’home cap al seu entorn. Els taoistes xinesos, els indis americans, els aborígens australians, els xamans siberians saben que tot és sagrat perquè arbres, pedres, brolladors, estan habitats per la divinitat: la naturalesa està penetrada pel sagrat i envoltada del món numinós. Hi ha una carta meravellosa d’un cap indi americà al president dels Estats Units on aquesta mentalitat ecologista dels pobles no judeocristians queda plasmada de manera poètica, colpidora. Llegint-la està clar qui és el bàrbar i qui el civilitzat. Els bàrbars som els que creiem que la naturalesa està perquè la violem, forcem, explotem i embrutem; aquesta barbàrie té les seves arrels filosòfiques en la mitologia judeocristiana, que nega el panteisme i qualifica l’home, aquest insensat despropòsit a mig fer, com a rei de la creació.
Es comprèn que l’ecologia, entesa a fons, no només aclareix els rius, sinó que posa en qüestió la competència capitalista i l’antropocentrisme judeocristià. Fa cinquanta anys que va morir Rachel Carson, autora de
Silent spring, causant del revival de l’ideal ecològic als seixanta; quan l’ecologia es va posar de llarg i es va convertir en ecologia política, vaig tenir el privilegi d’assistir al primer dia de la Terra a San Francisco el 1970; des d’aleshores l’avenç ha estat sorollós, multitudinari, espectacular.
L’ecologia, entesa a fons, posa en dubte la competència capitalista i l’antropocentrisme judeocristià