Una ucronia americana
Les coses passen perquè passen, no perquè hagin de passar. Igual com a Match point, la pel·lícula de Woody Allen, la pilota pot caure d’un costat o de l’altre després de rebotar a la xarxa: de vegades un mil·límetre ho canvia tot. El maig del 1906, Mateu Morral va llançar una bomba des d’un balcó madrileny. La bomba va ensopegar en l’estesa del tramvia i es va desviar del seu objectiu. Va ser també cosa d’un mil·límetre. Aquest mil·límetre que va salvar la vida als reis Alfons XIII i Victòria Eugènia (i que, en canvi, va matar vint-i-cinc persones, entre membres de la comitiva règia i simples curiosos) va fer que la història d’Espanya avancés per un camí i no per altre. Qui sap què hauria passat i on estaríem ara si aquest cable no s’hagués interposat en la trajectòria de la bomba? Suposant que la continuïtat de la monarquia no s’hagués vist alterada pel magnicidi, el successor hauria estat Alfons de Borbó-Dues Sicílies, primogènit d’una germana del monarca morta un parell d’anys abans. I com es pot especular sobre l’eventual regnat d’aquest hipotètic Alfons XIV, que el maig del 1906 encara no havia fet cinc anys? No podem saber com hauria estat el segle XX espanyol si la bomba de Morral hagués encertat amb el seu objectiu. El que sí que podem intuir és que moltes de les coses que després van passar no haurien passat, o almenys no haurien passat de la mateixa manera.
Entre els seguidors de la ciència-ficció hi ha un corrent aficionat a les ucronies, que consisteixen a provar d’imaginar com seria el present si algun esdeveniment determinant del passat no hagués estat com va ser. És a dir, si la pilota de tennis, després de tocar a la xarxa, no hagués caigut en el costat en el qual va caure sinó en l’altre. La bomba de Morral podria ser el desencadenant d’una d’aquestes ucronies, i no m’estranyaria que algú hagués intentat alguna vegada desenvolupar-la. Al cel dels novel·listes hi ha un món paral·lel en el qual succeeixen les coses que no van succeir en la realitat, perquè n’hi ha prou amb imaginar alguna cosa perquè comenci a ser real: no és almenys una mica més real que abans de ser imaginat? En aquest món paral·lel García Lorca va poder sobreviure al seu afusellament, les tropes nacionals perdre la Guerra Civil, etcètera.
A finals d’aquest any se celebraran eleccions presidencials als Estats Units. Fa setze anys, un mil·límetre, per dir-ho així, va impedir la victòria d’Al Gore en unes altres presidencials. El vencedor, George Bush jr., va ser un dels pocs presidents en la història dels Estats Units que han sortit elegits amb menys vots que el seu rival, i continuen sent molts els que creuen que hi va haver tupinada en el decisiu recompte a l’estat de Florida. Fos com fos, la pilota va rebotar a la xarxa, es va mantenir una bona estona fent voltes a l’aire i va acabar caient del costat de George Bush fill. Al cap de pocs mesos d’instal·lar-se a la Casa Blanca es va produir l’atemptat de les Torres Bessones, i tots recordem quina va ser la resposta de Bush: a la violència terrorista només va saber oposar la violència de la guerra. Bush va voler passar a la història com l’home que va restaurar l’ordre al món, i el que va fer va ser agreujar un conflicte que una dècada després s’ha tornat tràgicament irresoluble. Com hauria afrontat Al Gore una crisi d’aquesta envergadura? Pot ser que hagués acabat cometent els mateixos errors que Bush, però tendeixo a creure que no. Tendeixo a creure que almenys no s’hauria tret de la màniga aquestes inexistents “armes de destrucció massiva” per les quals Bush va arrossegar a mig món a una guerra que va fracturar els delicats equilibris del Pròxim Orient i va convertir el planeta en un lloc més inhòspit i insegur.
El que Gore hauria fet o no pertany, en fi, al territori de les ucronies. El que pugui passar al novembre pertany a la realitat. Confesso que el fenomen Donald Trump em té intrigat i, sobretot, preocupat. Quan va iniciar la cursa presidencial, semblava un d’aquests personatges estrafolaris que busquen captar l’atenció dels mitjans però que tard o d’hora són neutralitzats pels mateixos aparells dels partits. Res no convidava a prendre’s molt seriosament un fatxenda com ell, groller, llenguallarg, xenòfob, sexista, d’aspecte ridícul i discurs polític rudimentari, sense una altra virtut aparent que un instint natural per acumular riquesa i fer-ne ostentació. Doncs bé, amb el pas dels mesos els seus contrincants republicans han anat quedant pel camí i la seva candidatura sembla cada vegada més consolidada: el simple fet que continuï conservant totes les seves opcions resulta inquietant. Els qui entenen de política americana prediuen un duel entre ell i Hillary Clinton.
Els qui entenen de política americana prediuen també que el molt masclista Donald Trump acabarà perdent a causa del vot femení, que arriba al cinquanta-tres per cent del cens. Tant de bo sigui així i d’aquí un temps no hàgim de recórrer a ucronies per consolar-nos per les previsibles barrabassades.
Tant de bo no hàgim de recórrer a ucronies per consolar-nos pels previsibles disbarats d’un president Trump