L’evasió patriòtica

Seria convenient que alguna universitat estudiés si hi ha una relació de causa-efecte entre la indignació i la ignorància. Parlo per mi: com més ignorant sóc sobre una matèria, més judicis d’origen visceral supuro. Per això em reconforta comprovar que no estic sol i sumar-me al tsunami d’indignació de sobretaula provocat pel descobriment dels anomenats papers de Panamà. A primera vista, la indignació està molt justificada, però quan entrem en detalls que no coneixem és quan millor manipulem un material poc rigorós i feliçment propens a, per dir-ho a la castellana manera, la rajada. Amb quin talent adaptem el nostre discurs a cada circumstància! Si el presumpte sospitós és Mario Vargas Llosa, desenterrem el fòssil d’un article que circula per internet (sense comprovar-ne l’autoria) que el converteix en evasor i, a més, en cínic. És més: si ja hem adquirit la inèrcia necessària, hi afegim consideracions sobre la renovada vida sexual i sentimental del premi Nobel. Si el presumpte sospitós és Pedro Almodóvar, en subratllem la hipocresia i aprofitem l’avinentesa per comprometre’ns a no veure la pel·lícula que estrena avui (Julieta, que no teníem cap intenció de veure perquè ja fa temps que no anem al cinema).

Però els que reben més bastonades són els esportistes, que tenen l’inconvenient d’haver-se fotografiat amb triomfals banderes espanyoles o, com Fernando Alonso, haver acceptat distincions com el premi Príncep d’Astúries. Les banderes que van lluir als grans premis sovint eren la conseqüència del zel d’un ajudant o un patrocinador i, per convicció o interès, es van estimar més acceptar-les que rebutjar-les. En la galàxia tertuliana, una de les contradiccions que més excita el canibalisme és la doble moral. La temptació és tan forta que sovint els mateixos que, amb aspersors de bilis, s’extasien subratllant la palla a l’ull aliè tenen bigues a l’ull propi.

En aquest cas la doble moral rau a ser patriota de dia i evasor d’impostos de nit. Aquí tenim la sort d’estar més vacunats contra aquests abismes. Jordi Pujol i la seva família i el gran Fèlix Millet ens han immunitzat i fet entendre que, a més de possible, tot és relatiu. Ara ja sabem que, segons una coartada ideològica indígena especialment interessant, exportar fortunes per no pagar impostos a Espanya pot ser un acte d’insubmissió patriòtica que ens permet preparar-nos per al futur d’una nova Catalunya. Els espanyols encara no s’han empescat una coartada tan moralment rigorosa però seria bo que acceptéssim la hipòtesi que en un país que és una primera potència de l’engany i el tripijoc i que ha elevat l’escaqueig a categoria d’art, la manera més conseqüent de ser patriota no és pagar tots els impostos a governs que sabem que en faran un ús parcialment delictiu i irresponsablement arbitrari sinó, per coherència patriòtica, preservar la grandesa dels signes d’identitat picaresca i, des de l’exili panameny, combatre els que diuen que són patriotes però no ho són.

Les banderes que van lluir als grans premis sovint eren la conseqüència del zel d’un ajudant o d’un patrocinador