Tren elèctric
Direcció, coreografia i interpretació: : Sara Baras Artista convidat: José Serrano Cos de ball: M.J. García Oviedo, Ch. Pedraja, C. Aldón, D. Saltares, D. Martín Artista convidat: Keko Baldomero Cante: Rubio de Pruna, Miguel Rosendo, Israel Fernández Lloc i data: Tívoli (6/IV/2016) Gran nit per a Sara Baras. Si els artistes necessiten l’aplaudiment del públic, el Tívoli va picar de mans amb fervor. “Ha estat espectacular”, confessava una noia. I, de fet, la gaditana ni tan sols va haver d’acabar per sentir-se estimada al teatre barceloní. En un moment àlgid de Voces, després d’un llarga exhibició de la precisió i la velocitat que lluu en la seva alternança hipnòtica de talons i puntes, després del toc límpid i clar de la farruca, la bailaora va interrompre l’espectacle per immergir-se en les ovacions que se li dedicaven entre oles i bravos. Al final, Baras va demanar el micro per agrair aquestes mostres d’afecte (“Ho diré amb paraules perquè la boca queda més a prop del cor”), va recordar la primer vegada que havia actuat al Tívoli, fa 20 anys (“Encara que no ho sembli”, i no ho sembla), i va parlar del seu triomf a Barcelona “Sent una desconeguda”. Aquestes paraules sonaves emocionades, com les que va dirigir a una persona “que admiro moltíssim”, el director Lluís Pasqual. Però, aleshores, per què la trepidant exhibició de Voces desmereix aquesta confessió a mitja veu, gairebé tímida, de l’artista?
Per la part que té d’exhibició personal. Perquè l’espectacle és un concert flamenc que selecciona alguns dels palos principals (buleria, seguiriya, taranta, farruca, soleá que va protagonitzar l’artista convidat, José Serrano, de ball robust i expressiu, i la soleá per buleria final de Baras) i els omple de declaracions d’algunes de les principals veus flamenques amb caràcter propi (Gades, Camarón, Paco de Lucía, Morente, Moraíto). Però aquestes veus apostaven pel sentiment molt per sobre de “la quadratura”. Baras és una atleta que als peus els treu arrels quadrades. El seu braceig sevillà és bellíssim, però el seu taloneig de tren elèctric no té la ràbia animal de mestres com Amaya i La Chana, que van revolucionar el ball femení de peus. A Voces hi falta aquesta tremolor honesta de la seva veu, hi falta composició en el camp teatral i generositat per al cos de ball. Sense això, al final l’escenografia era metafòrica, quan els plafons amb retrats dels mestres per l’altra cara resultaven ser miralls.
El braceig sevillà de Baras és bellíssim, però el seu taloneig no té la ràbia animal de mestres com Amaya