Altre cop a l’abisme
El Madrid necessita una remuntada europea que fa 29 anys que no aconsegueix
La derrota a Alemanya contra el modest Wolfsburg ha tornat a despertar tots els mals d’un Madrid que semblava en condicions de poder salvar una temporada que anava pel camí del desastre, després del seu exitós pas pel Camp Nou. Ara tot torna a estar qüestionat. Per accedir a les semifinals el Madrid s’obliga a una gran remuntada europea, i l’últim antecedent d’una gesta així es remunta a fa 29 anys. Després de perdre 4-2 a Belgrad contra l’Estrella Roja, en la tornada, jugada el 18 de març del 1987, el Madrid es va imposar 2-0. Zidane no té garantida la continuïtat, sobre el vestidor plana l’amenaça d’una neteja general i part del madridisme es pregunta una altra vegada si no valdria més una eliminació dimarts que ve que provoqués d’una vegada per sempre una catarsi que conduís a un canvi en un model de gestió que sembla esgotat, amb el màxim exponent del saldo d’una Lliga guanyada de les últimes vuit, el segon pitjor cicle de la història del club.
No sembla que ningú surti indemne de l’inesperat revés. Aquestes són algunes de les claus que se sentien ahir a la zona noble del Bernabeu per explicar com s’ha arribat a aquest desastre.
POC NIVELL DE ZIDANE. El francès va errar de manera incomprensible traient de l’onze Carvajal per Danilo, un jugador que ha mostrat amb escreix que no té nivell per a aquest Madrid. Danilo va ser una joguina en mans de Draxler i per aquí va començar a desequilibrar-se el partit. Zidane es va entossudir a mantenir mitja hora un Benzema coix. El francès també es va equivocar en el canvi perquè l’equip demanava a crits un migcampista i no pas Jesé, que s’ofega sense espais. La segona substitució també va ser errònia. No es discuteix l’entrada d’Isco, però sí que ho fes per Modric, que no ho estava fent pitjor que els seus companys i és qui millor xuta de mitjana distància, com es va veure a Granada fa poques setmanes.
MALA PREPARACIÓ FÍSICA. L’exuberància física del Madrid en l’última mitja hora al Camp Nou apareix més que mai com un miratge. Malgrat la necessitat d’aconseguir almenys un gol, el Madrid va acabar els últims deu minuts fos, incapaç de tancar l’equip alemany a la seva àrea ni de crear cap ocasió clara de gol. Al contrari: eren els alemanys els que semblaven més a prop d’aconseguir el 3-0. I tampoc no és cap sorpresa. En l’era Zidane el Madrid mai no ha corregut més que el contrari en un compromís europeu. Contra el Wolfsburg els jugadors blancs van sumar 105 quilòmetres, cinc menys que els alemanys.
ACTITUD I COMPROMÍS. Més enllà d’un sistema tàctic que no els va ajudar o d’una plantilla mal dissenyada pel president, farcida de mitjapuntes i amb pocs migcampistes específics, a Wolfsburg es van repetir escenes que només s’havien vist amb aquest tècnic en el partit contra el Las Palmas. Al final del matx Zidane va dir que estava orgullós del seu equip, però després va fer un avís als jugadors: “Si no hi posem intensitat passa el que passa”. També va treure el fuet després de la victòria in extremis a les Canàries i l’equip va reaccionar.
MASSA EGOS. El Madrid va tornar a ser més que mai una suma d’egos malavinguts. A diferència del que va passar al Camp Nou, els davanters no van ser solidaris en les tasques defensives i els defenses van cometre desatencions impròpies. La caiguda simulada de Marcelo va ser l’escena més ridícula. Una dada reflecteix el desgavell tàctic i defensiu que va ser el Madrid dimecres. En tot el partit el Wolfsburg va tenir la possessió de la pilota al camp del rival només set minuts.
ALARMES ENCESES Amb Zidane, erràtic a Alemanya, el Madrid no ha corregut mai més que el rival en un partit de Champions