Efecte ginseng
Fúria, ràbia, èpica, passió, rauxa, bravura, vehemència, vendaval, revolta, tromba, gesta. Aquestes paraules les he tret de les cròniques i comentaris amb què els mitjans —els d’aquí, no ens enganyem— es referien a la victòria del Barça sobre l’Atlètic de Madrid. Però aquest vocabulari inflamat es referia únicament a la segona part del partit, perquè la primera va ser àtona. El clímax emocional va ser la connexió melancòlica del públic amb el rellotge i no amb la gespa, quan al minut 14 l’estadi va ovacionar la memòria de Johan Cruyff.
El Barça es va presentar al Camp Nou tan fluix i refiat com havia acabat davant del Madrid. El gol de Torres i encara més el fet de no saber aprofitar la circumstància de jugar contra deu despertaven el pessimisme latent de l’ànima barcelonista. El rum-rum del descans girava al voltant dels dubtes, però després, clic!, es va produir la metamorfosi i es va passar de la fredor a l’entusiasme. El mateix públic que abans era circumspecte es va enardir, va ser com si haguessin ruixat les grades amb una infusió de ginseng, que diuen que és estimulant, energètic i augmenta la lucidesa mental.
Qui esperona qui? El públic a l’equip o l’equip al públic? L’altre dia van ser els jugadors qui va encendre la metxa quan a la represa van assetjar la porteria dels matalassers amb unes ocasions molt clares i seguides que van fer aixecar el públic. Literalment. Jo no recordo haver vist tants culers alçant-se per aclamar una recuperació de pilota, un fora de banda o un córner favorables. Aplaudint drets, movent els braços com molins de vent i rugint amb una cridòria sostinguda que no va cessar mentre va durar l’envestida. Això ho veiem sovint als camps d’equips modestos, on es considera un gran èxit picar un córner contra el Barça, però al Camp Nou és més aviat rara una ardència tan sobtada i tan intensa. Llavors encara perdíem, però l’escepticisme s’havia transmutat en aquesta fe cega que avui ja forma part de l’ànima bipolar dels culers. Hi va haver una part de cada, la primera de desengany i la segona d’esperança vibrant gràcies a les dosis de ginseng del Barça post-Cruyff. La gent va sortir convençuda que havien capgirat el marcador entre tots.
No és exagerat parlar de bogeria perquè els dos entrenadors vivien el curs del matx a frec de l’atac de nervis. Sobretot Simeone, que s’esgargamellava, manotejava, es desesperava, saltava, corria i es barallava amb el quart àrbitre com qui està fora de si. Necessitava amb urgència injeccions intravenoses de til·la. Li sobra ginseng per dar i per vendre, en té tant, que n’injecta sobredosis als seus jugadors només amb la mirada.
L’escepticisme va derivar en aquesta fe cega que ja forma part de l’ànima bipolar dels culers de l’era post-Cruyff