Trucant a les portes de Rio
Pérez de Vargas lidera la nova generació de l’handbol, que aspira a anar als Jocs
TRES PARTITS DECISIUS Espanya se la juga contra Eslovènia, l’Iran i Suècia; “És més complicat que no sembla”, adverteix Gonzi
Aquell 8 d’agost del 2012 del gol d’Accambray restant dos segons encara el tenen clavat la majoria dels components de la selecció espanyola d’handbol. Espanya s’acomiadava dels Jocs Olímpics de Londres per la porta del darrere als quarts de final. França era altre cop la seva bèstia negra. Gonzalo Pérez de Vargas, llavors amb 21 anyets, va seguir aquell nefast desenllaç per la ràdio al cotxe anant cap a un entrenament de pretemporada amb el BM Granollers, on jugava cedit pel Barça. “Va ser la derrota més dolorosa de les seves carreres, m’expliquen els companys; jo també tinc la meva: la final de l’Europeu [contra Alemanya, el 31 de gener]”, diu Pérez de Vargas, poc amic d’“espines i revenges”, que ara truca a la porta dels Jocs de Rio. Espanya es juga des d’avui fins diumenge un bitllet al Brasil.
Sobre les espatlles de Gonchi, o Gonzi (Toledo, 10/I/1991), com el coneixen a la selecció espanyola i al Barça, hi recau un pes enorme del destí d’Espanya. Sobretot després de l’absència gegantina d’última hora d’Arpad Sterbik, lesionat, que el deixa com el primer mur de l’equip, tot un repte que dispara la motivació de Pérez de Vargas. “El porter és la meitat de l’equip, tens una responsabilitat i una aportació més clara que la resta dels jugadors; si fas una bona actuació, es nota, i si no estàs bé, no et pots amagar. A mi em motiva moltíssim aquesta responsabilitat”, diu Gonzi, la punta de llança de la generació que ha rejovenit aquell equip dirigit per Valero Rivera als Jocs del 2012.
Dels 14 de Londres en queden 11, al grup de Manolo Cadenas. Els nous, els jovenets, es moren de ganes d’anar a uns Jocs. “És un dels principals reptes esportius de la meva carrera, perquè és el primer cop, però també ho és per als que poden repetir. És el més especial que podem viure com a esportistes, fins i tot més que una final de la Champions, a la qual pots arribar amb la feina de cada any, mentre que participar en uns Jocs, cada quatre anys, és més complicat, per això és l’objectiu número u per a un esportista”, explica a aquest diari.
Espanya no ho tindrà fàcil per obtenir una plaça olímpica que es juga en tres partits: Eslovènia (avui, 17 h), l’Iran (demà, 16.15 h) i Suècia (diumenge, 16.30 h). Només aniran a Rio els dos primers; tres finals a cara o creu en 72 hores. “És més complicat del que la gent es pot pensar. Molts creuen que és una obligació anar als Jocs, però cal tenir en compte que Eslovènia i Suècia són dos dels rivals que ens han costat més: Eslovènia ens va anar guanyant tot el partit a l’Europeu i vam aconseguir empatar-los només al final, té un joc que no ens va gens bé, i a Suècia només els vam guanyar de dos, i a més juga a casa seva. Són dos equips molt difícils”, adverteix Pérez de Vargas, amb la sensació de “tensió creixent” per la dimensió de la cita preolímpica.
La selecció de Cadenas va a Malmö amb els únics canvis respecte a l’Europeu de Polònia del gener de Rodrigo Corrales pel lesionat Sterbik i del blaugrana Dani Sarmiento al central per Juan del Arco. La pressió és màxima després de la desfeta de la final europea contra Alemanya (va perdre la primera opció de bitllet): Espanya ha estat en tots els Jocs des de Moscou’80 (9 edicions seguides) i ha guanyat tres bronzes (1996, 2000, 2008).