“La causa última de la guerra siriana és el canvi climàtic”
Tinc 39 anys: tic, tac, tic, tac, el planeta està en perill: no en tenim cap altre i ens hem de mobilitzar per salvar-lo.VaignéixeraCalifòrniaiviscaBerlín,peròlanostrapàtriaéslaTerraiaraensnecessita.Tinc dos fills, un de 4 anys i un altre de 4 mesos: les
Recorda vostè algun riu o platja que estimés de petit? El riu del meu poble, on ens banyàvem. S’hi podria banyar, ara? Fa pudor de purins: amb els calers de les granges van fer una piscina. I la piscina fa olor de clor? Ja no hi vaig gaire, però suposo que sí. ¿I vostè no fa res perquè els nostres fills tinguin un riu net que no faci olor de lleixiu, per banyar-s’hi i gaudir com vostè de petit?
Sembla que allà van preferir una piscina. No ho permeti! Digui’ls que hi ha milions de piscines al planeta, però cada riu és únic!
Almenys per mi ho era. És que ho era: amb les seves plantes, animals i peixos únics. Amb espècies endèmiques...
Un barb cua-roig de muntanya. I tot això s’ha perdut. Ara hi ha milions de piscines iguals a tot arreu, però tots aquests rius únics amb els seus capgrossos i els peixos amb què vostè es va fer gran... s’han extingit.
El podríem recuperar? L’hem de recuperar. Busseja, vostè?
Em fa por, però amb vostè m’atreviria. Intenti-ho! Tots hauríem de bussejar i comprovar el que està passant: bussejar avui al Mediterrani és avorridíssim. Ja no té cap interès. És un mar que es mor. El meu avi tenia raó.
El meu riu i la seva mar són recuperables? Sí que ho són. Si ens mobilitzem i ens organitzem i pressionem, podríem recuperar rius i mars i tota la vida que emparen.
Com? La reserva marina de l’illa de Cabrera, a les Balears, per exemple, es va salvar a temps. Ara es tracta d’anar-la eixamplant.
Amb una reserva n’hi ha prou? No, però és part de la nostra estratègia de localitzar reserves, convertir-les en santuaris marins i anar-les eixamplant a poc a poc. El mateix amb el seu riu: recuperin-lo i vagin ampliant aquesta àrea recuperada al territori fins a convertir el màxim de la zona en protegit.
On busquen vostès aquests refugis que aniran eixamplant? Treballem a la Mediterrània, ja l’hi he dit, perquè és un mar que ara mateix no té interès per al bussejador: les nostres costes han perdut la seva diversitat original. Però té remei.
Què li sembla la costa de Barcelona? Missatge per a l’alcaldessa o el president? Que reciclin tota l’aigua que sigui possible tantes vegades com sigui possible; que la tractin abans d’abocar-la al mar, i que recuperin la
vida marina que hi va haver al seu dia, quan el meu avi, el comandant Jacques Cousteau, explorava la Mediterrània. És possible.
Com? No estaria malament que creessin zones de recuperació marina i parcs d’immersió aquàtica.
S’ompliria de turistes. És que el turisme subaquàtic –ben gestionat– és bo per a la recuperació dels nostres mars. És un incentiu perquè hi invertim i augmenti així la conscienciació sobre el medi ambient.
Vostè viatja i filma constantment als set mars. On està treballant ara? Al Bàltic, on hem localitzat alguns santuaris interessants. És un mar molt peculiar. També gairebé tancat, com la Mediterrània. Provem de detectar-hi aquestes reserves, delimitarles, protegir-les, conscienciar-ne tothom i, després, anar afegint-los territori.
Explora i filma com el seu avi? I donem directrius de conservació polítiques als governs i a la UE. Amb la fundació en memòria del meu avi, Blue Legacy, amb l’expedició Blue Planet i amb el grup Oceana, amb el qual ara també treballo.
La millor immersió de la seva vida? La primera que vaig fer al Calypso, el vaixell del meu avi...
Mític! ...Jo només tenia 7 anys i molta por.
I molts encara en tindrem amb 70. Però, per Déu, jo era al Calypso. Si no bussejaves allà, no eres ningú i jo volia ser gran.
Com va superar la seva por? El meu pare no hi era. Va morir quan jo només tenia 3 anys.
Ho sento. ...Encara em trobo vells amics seus que, quan em veuen, em parlen d’ell i ploren en recordarlo. El meu avi va quedar destrossat per la seva mort, però va continuar sent el pioner de la conservació marina, fins i tot amb més devoció. Es va abocar totalment a la seva missió. Jo viatjava molt amb ell.
I vostè es va llançar a bussejar? Sí, perquè hi havia el meu avi, que tenia una forma màgica d’explicar el planeta i els seus mars, que no poden existir per separat. Em vaig llançar a l’aigua i de sobte vaig poder respirar i ja em vaig trobar nedant al bell mig d’un banc de peixos, feliç.
Què la fa submergir-se ara? Estem en guerra. És una guerra més important que la Segona Guerra Mundial. Estem en guerra per salvar la nostra espècie i, amb ella, tot el planeta. O ens ho prenem així, o, cregui’m, no durarem gaire nosaltres ni els nostres fills.
Millor pensar en una missió pacífica. Més que això. És pacificadora, perquè els refugiats de Síria ja són refugiats del canvi climàtic. El conflicte latent a l’Orient Mitjà és per l’accés a l’aigua, i l’escalfament global ha anat enverinant les rivalitats a l’àrea i provocant migracions, tensions, rivalitats i conflictes armats tribals i religiosos.